Escola en català
La recent interlocutòria del TSJC, en relació amb el model de tractament de les llengües en el sistema educatiu de Catalunya, no entra a valorar la bondat o no del model, sinó que es limita a emfatitzar l'obligació de l'administració d'oferir l'atenció individualitzada en castellà als fills dels pares que ho sol·licitin en el primer ensenyament. En tot cas, la sentència es mou dins els paràmetres assenyalats per la LEC. Però no oblidem que aquest procés pren significació política arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, sentència que reconeix la possibilitat que tant el català com el castellà puguin ser llengües vehiculars de l'ensenyament a Catalunya.
El que està en joc en tot aquest procediment, més enllà dels termes jurídics, és una concepció política del tractament que el sistema educatiu ha de dispensar a l'ensenyament i aprenentatge del català i el castellà. I aquest enfocament de caire politicosocial, amb connotacions pedagogicodidàctiques, ha de ser avalat per la majoria de la ciutadania catalana expressada a les urnes democràticament. La decisió, al cap i a la fi, és política i aquesta es legitima mitjançant la majoria parlamentària al Parlament de Catalunya. I en aquest sentit, no hi ha cap dubte que la majoria democràticament expressada de la voluntat dels catalans és la de garantir i consolidar el model d'immersió lingüística en català que ha permès, després de més de trenta anys d'aplicació, una història d'èxit col·lectiu que s'ha desenvolupat sense friccions i evitant cap fractura social o pedagògica per raons de llengua. Cal, fermament, conservar aquest patrimoni com a prova de fortalesa democràtica.
En l'agenda de les preocupacions que l'escola catalana té plantejades en l'actualitat, no hi figura pas el qüestionament del model lingüístic de l'educació infantil i de l'educació bàsica (6-16 anys). És evident que qualsevol model pot ser replantejat i reorientat però, en tot cas, ho ha de ser en els aspectes que es demostrin que no acaben de funcionar, però els canvis que es forcen a partir de motivacions extrapedagògiques només podrien legitimar-se pels canvis produïts en les majories parlamentàries de Catalunya. I aquest no és el cas que ens ocupa. Tanmateix el soroll que sobre aquest tema es percep des de les instàncies judicials no ajuda a tranquil·litzar la comunitat educativa. I més en moments en què les dificultats de caràcter econòmic que el país està suportant tenen conseqüències en la mateixa execució i viabilitat dels projectes de centre. Per què hem de seguir prioritzant aquest model d'immersió en català després de més de trenta anys de democràcia? Senzillament, perquè el català continua sent una llengua en inferioritat de condicions socials respecte al castellà i, per això, si no rebés aquest tracte preferent en l'escolarització dels alumnes no podríem garantir el ple domini de les dues llengües oficials a la finalització de l'escolarització bàsica. Ara no tenim cap noi o noia que acabi la secundària obligatòria a Catalunya que no conegui les dues llengües oficials i s'hi pugui expressar. Un altre sistema difícilment garantiria aquest resultat, que ens evita tant la fractura pedagògica com, més important, la fractura social per raons de llengua.
Si un dia ens trobem que els tribunals espanyols obliguen a modificar allò que està legitimat per la majoria social dels catalans, lliurement expressada a les urnes, només ens quedaran dos camins: o modificar el marc legal espanyol que ha emparat aquestes decisions judicials o, si això resulta impossible, construir-nos-en un de propi des de la plena sobirania política de Catalunya. En tot cas, sense deixar de fer amb la màxima normalitat i tranquil·litat el que ja estem fent, preparem-nos per a un futur que potser haurà de ser diferent i que, per tant, caldrà tornar a conquerir des d'una gran força col·lectiva i unitària.
