La reforma laboral: qüestions pendents
a més, són injustos i ineficients
La reforma del mercat laboral era una necessitat ineludible. L'altíssima taxa d'atur a tot l'Estat, superior al 21%, i l'existència d'una taxa mitjana del 16% en els darrers vint anys mostren clarament que aquesta era i és una malaltia crònica de la nostra economia. La reforma ha canviat algunes coses en la bona direcció, però ha deixat de banda algunes qüestions importants que s'hauran d'abordar tard o d'hora.
Els costos d'acomiadament eren molt superiors als de la resta de països europeus. Un dels canvis més importants de la reforma ha estat una reducció considerable d'aquests costos. Un altre problema del nostre mercat de treball era que els salaris i altres condicions de treball no eren suficientment sensibles a la situació econòmica. Les empreses, en moments de recessió, es veien obligades a fer l'ajustament acomiadant treballadors. Ara serà possible que les empreses redueixin els salaris si es donen determinades condicions objectives i se'ls ha donat més marge de maniobra per modificar les condicions de treball.
Això es pot percebre com una pèrdua de drets dels ciutadans. Però tan sols dels que tenim la sort de gaudir d'un contracte indefinit, no pas dels aturats o de les persones amb contractes temporals. I sens dubte es tracta d'un cost social molt més acceptable si la reducció dels costos d'acomiadament de veritat contribueix a crear llocs de treball. La qüestió clau és si ho farà.
Cal recordar que una reforma laboral no crea llocs de treball ella sola, els llocs de treball els crearan les empreses quan torni a augmentar l'activitat econòmica. La reforma ha de permetre que quan aquest augment de l'activitat finalment arribi es creïn més llocs de treball i de millor qualitat. És a dir, llocs de treball no temporals.
Aquest és l'inconvenient més gran de la reforma. Es manté la dualitat entre contractes temporals i contractes indefinits. Els contractes temporals han estat durant la crisi la principal font de l'acomiadament. A més, són injustos i ineficients. Són injustos perquè fan que la precarietat en el treball es concentri en determinats grups de la població que són molt més presents en aquests tipus de contractes, com els joves o les dones. I són ineficients perquè fan que l'ajust es faci acomiadant els treballadors amb contracte temporal independentment de la seva qualificació o la seva productivitat. Els contractes temporals també desincentiven les empreses a fer despeses de formació ja que saben que aquests treballadors poden ser acomiadats ben aviat. Com molts joves s'incorporen al mercat laboral amb contractes temporals i mantenen aquesta situació durant un nombre elevat d'anys, la pèrdua de capital humà és considerable. Un factor més que ajuda a entendre la pobra evolució de la productivitat a la nostra economia.
La reducció dels costos d'acomiadament de les persones amb contractes indefinits no farà que les empreses deixin d'utilitzar els temporals. Després dels dos anys en què es pot tenir un contracte temporal les empreses han de pagar divuit dies per acomiadar un treballador amb aquest tipus de contracte, mentre que haurien de pagar 40 dies per acomiadar un treballador amb un d'indefinit. L'opció és clara, i desvirtua la part correcta de la reforma. La flexibilització dels salaris i de les condicions laborals ha d'ajudar a fer que en la fase recessiva del cicle econòmic es destrueixin menys llocs de treball, però si es manté l'existència dels contractes temporals aquest efecte pot quedar molt diluït i tan sols s'hauria abaratit l'acomiadament. Cal eliminar els contractes temporals, si més no de manera progressiva.
Una altra qüestió pendent són les polítiques d'ocupació. La nova llei parla de formació per a les persones ocupades, cosa del tot convenient, però en canvi no ha introduït cap canvi en el procés de formació de les aturades. Si ens hem d'assemblar més a la resta d'Europa en termes de costos d'acomiadament també cal assemblar-s'hi en aquestes polítiques.
Sense aquests canvis la reforma no aconseguirà el seu veritable objectiu. Tan sols està fent més fàcil la reducció dels salaris. Una reducció que potser és necessària, l'anomenada “devaluació interna”. Des de la creació de l'euro l'any 1999 l'economia espanyola ha experimentat inflacions massa elevades que li han provocat importants pèrdues de competitivitat. Sense poder devaluar la moneda, les dues úniques maneres de recuperar aquesta competitivitat són, a curt termini, la reducció dels salaris (o un augment menor a la taxa d'inflació) i, a mitjà o llarg termini, una millora de la productivitat de les empreses.
Però si la reforma vol ser quelcom més que això i ajudar a millorar el funcionament del mercat de treball i reduir les altíssimes taxes d'atur, serà necessari també eliminar els contractes temporals i portar a terme millors polítiques actives d'ocupació.
