Un fre a la modernització

Un fre a la modernització a Catalunya. Això és el que ara és Espanya. Ja no es tracta només de la nostra llengua, de la nostra cultura o de la nostra identitat. Es tracta de la nostra posada al dia, de la necessitat de modernitzar-nos en un context en què els països ja no tenen ni moneda ni exèrcit ni fronteres i han de ser competitius per ells mateixos. I ara Espanya ens impedeix modernitzar-nos. Ens ofega fiscalment, no podem gestionar les nostres infraestructures, no ens podem obrir al món ni per terra ni per mar ni per aire, no som sobirans amb la nostra llengua, no tenim dret a decidir, no ens paguen els deutes i estem cansats de tanta solidaritat sense retorn. O que sovint retorna en forma d'insults. El president Mas cita a La transició nacional, un recull d'articles que fa pocs dies ha sortit al mercat en forma de llibre, el Memorial de Greuges del 1885, en el qual la burgesia catalana feia saber al rei Alfons XII que el catalanisme era un factor de modernització. Cent trenta anys després, som allà mateix. Hem intentat del dret i del revés arribar a un acord amb Espanya i no és només que no ens deixin, és que no volen. I això és el que reflecteixen cada dia els articles i les portades dels diaris espanyols. No només l'expresident Pujol se n'ha cansat, de provar d'encaixar Catalunya dins d'Espanya. M'atreviria a dir que mai no hi havia hagut en la història recent tant cansament i un consens tan ampli en aquest sentit. El govern diu que serà gall i no gallina quan ens deneguin el famós pacte fiscal, que no deixa de ser un eufemisme per no haver de dir concert econòmic. Ja ho veurem. Necessitarà aliats –al destí final que pretenen no hi pot arribar un partit sol, per més diputats al Parlament que tingui– i moltes complicitats. La qüestió és, però, que aquesta vegada fa la sensació que hem fet un pas més. I que ja no només estem discutint el què (la independència), sinó el com.