L'or i la febre

En aquesta onada de canvi en la qual estem instal·lats, en què no hi ha res permanent ni immutable, només ens queda l'or. Sí, fixeu-vos que en el corrent de liquiditat que ens arrossega (el de Bauman, no el bancari), no queda ni el campanar com a referent. El ritme és vertiginós. No fa pas tant tenir una farmàcia, ser funcionari, o un banc llogat en uns baixos eren sinònims de solidesa, garantia de continuïtat i de tenir la vida resolta. Però aquesta crisi ho fa trontollar tot, encara que el flamant ministre d'Economia De Guindos en vuitanta dies al govern ja tingui els seus brots verds particulars. Però el canvi que esmento es detecta anant pel carrer, forma part del paisatge de les nostres ciutats en què dominen les reixes abaixades i els locals per llogar o vendre. La febre d'or fa que de nou Catalunya s'aparelli amb Califòrnia. I Barcelona és el San Francisco que atreia milers de buscadors d'or. Ara els buscadors no s'enfanguen, el compren directament a la gent que trenca la seva angoixa i vincles fonent les joies familiars. Arracades, anells, braçalets, collarets, penjolls, i dents, tot el que tingui una traça daurada és susceptible de portar els diners a casa. I se'n necessiten per pagar l'aigua, llum, benzina, receptes, turisme i tribunals. I se'n necessiten per halar. I apareix l'or, que sembla que no ha marxat mai, l'or com a refugi, com una mena de llimbs allunyats del mal i del bé. La febre de l'or del vallenc Narcís Oller ja retratava en aquell moment del segle XIX l'ascens de la nova burgesia financera i industrial catalana. Ara també hi ha febre però la “polsina d'or” ja no ho daura tot, ni pensaments, ni desigs, ni records. Anem cara avall i la febrada és més d'urgències. I els negocis de compra d'or que floreixen arreu, amb una estètica d'immobiliària de platja i un grafisme de sabateria popular, animen a la liquiditat (a la de Bauman i a la bancària). Ens arrenquen les nostres joies de les mans, i del pensament. El camafeu de l'àvia, els anells de compromís, i les creus de Sant Jordi. Es fon tot allò que era més sòlid, per aconseguir líquid. És la fragilitat de la modernitat.