Independència: ara sí toca!
els partidaris de la independència creixen i ja no és escabellat imaginar un resultat positiu en un referèndum
El president Jordi Pujol fa setmanes que ens diu que ara sí que toca parlar d'independència. Ho fa amb un entusiasme resignat que li ha valgut l'aplaudiment del Benvingut a la causa, President!, a la crítica del qui no se'l creu perquè li llegeix un tacticisme antic, aquesta vegada com un cop de mà al govern de CiU, per contribuir a fer por a Madrid i traure'n el pacte fiscal, i, alhora, per mantenir-se present a la vida política del país; i més ara que ha sortit el tercer volum de les seves memòries. Tant se val, perquè trobo que no té importància; les opinions, vull dir. La qüestió és saber si tota aquesta febrada independentista que els ha agafat a alguns ho és, de tàctica. Més que res perquè no seria la primera vegada.
Que amb Espanya no hi ha res a fer, fa anys que els catalans ho hauríem de saber. Aquesta setmana, el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, ha presentat les balances fiscals i hem conegut quina és la dada oficial de l'espoli. L'ha formulada en percentatge, en milers de milions i en cèntims d'euro, fins i tot. També ha explicat que és un espoli enquistat en el 8 per cent anual, que dura des del primer dia. Ja ho sabíem, però moltes gràcies per la precisió. I benvingudes siguin les dades si els han de servir per negociar amb una mica més de força i raó el pacte fiscal.
Però, que Espanya vol fer-nos desaparèixer com a nació, o diluir-nos i assimilar-nos si no se'n surt, fa segles que els catalans ens n'hauríem d'haver conscienciat. Deu ser veritat que avui tenen impossible fer-nos passar per l'adreçador castellà a còpia de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, que va dir aquell i va repetir l'altre, però no per això renunciaran a eliminar els símbols que ens converteixen en una nació distinta a cop de sentència judicial, fent servir el Tribunal Suprem de martell i la Constitució d'enclusa. Mai deixaran tranquil·la la bandera ni la llengua, com veiem cada dia, perquè els fa mal als ulls i a l'oïda i no ens les suporten. A més, de quintacolumnistes i botiflers per fer-los la feina des de dins, mai els n'han faltat ni els en faltaran, com també observem a diari. Ni tampoc dubtaran a arrabassar-nos tants bancs i caixes com puguin ni a provar d'escanyar-nos econòmicament, a veure si tot boquejant deixem estar la dèria de ser.
És per aquest convenciment que sempre he trobat insòlit que l'opció de la independència hagi trigat tant de temps a manifestar-se sense complexos. Deu ser per una qüestió de caràcter. Per allò que deien Josep Ferrater Mora i Jaume Vicens Vives del seny i la mesura que ens han d'estalviar els comportaments arrauxats i ens han de moure a voler intervenir en els afers d'Espanya per convèncer-la, a través de “l'exemple i la claredat”, de les virtuts del federalisme. A fe que ho hem provat! Vam pretendre modernitzar Espanya i hem acabat fent amb la tàctica del peix al cove, fins a haver-la convertit en estratègia. Ara gosarem abocar-nos a l'abisme de la rauxa amb el pacte fiscal, però sense sortir del seny. Deia Ferrater: “El català és assenyat perquè és, en darrera instància, un home que posseeix continuïtat en els seus actes i a qui el passat no destorba per a caminar amb decisió i fins i tot amb audàcia vers el futur”.
Totes les enquestes assenyalen que els partidaris de la independència creixen i ja no és escabellat imaginar un resultat positiu en un referèndum. El president Pujol, que mai l'havia volgut considerar, ara la creu inevitable. Les evidències esdevenen raons i les raons troben col·lectius que els donen forma i organització.
Tanmateix, la qüestió continua sent la mateixa de tants anys com fa que hi donem voltes: no haurà de destorbar el passat, ni haurà de mancar l'audàcia de negar Vicens i poder dir “Catalunya com aquell qui diu Castella i França” sense que cap “impotència coercitiva”, ni demogràfica ni econòmica, ni molt menys moral, ho impedeixi.
