Calaixos buits

Blanes, 14 milions d'euros; Salt, 4,3 milions; Arbúcies, 3 milions; Palamós, 2,9 milions; Castelló d'Empúries, 3,7 milions... Són els imports de factures pendents de pagar que tenen els ajuntaments d'aquestes poblacions. Uns imports gens menyspreables que contrasten amb els d'altres poblacions en molts casos més importants. Per exemple, Olot està al dia de pagaments als seus proveïdors, i Girona, Roses o Palafrugell, més o menys. O això és el que diuen. Tot això ho sabem ara amb més detalls amb motiu del pla de pagament a proveïdors a què es poden acollir els ajuntaments per trobar una sortida als seus problemes de caixa. I realment es pot comprovar que molts ajuntaments tenen no un sinó uns quants problemes de caixa, i dels grossos. I la pregunta és: com pot ser que hi hagi aquestes diferències tan abismals? Com pot ser que un ajuntament estigui gairebé al dia i l'altre arrossegarà deutes fins vés a saber quan? Què han fet malament els uns i què han fet bé els altres per arribar a aquestes situacions tan dispars i absurdes? No n'hi ha prou dient que els últims anys s'ha estirat més el braç que la màniga fins a crear una bombolla tan grossa que ara, amb la crisi, ha esclatat. Malauradament, és veritat. I tots, repeteixo, tots, hem contribuït a crear aquest monstre. Però no serveix de justificació. Quan ara surt la veritat de com estan els calaixos de moltes administracions públiques, es plantegen molts dubtes sobre què pensaven les persones que en tenien les claus. Realment creien que amb els diners dels altres es pot fer el que ens passi per la barretina? Que amb els diners dels altres no cal mirar prim? Ningú veia que això de viure com rics sense ser-ho no podia durar? És que tots miraven cap a un altre costat? Ningú no veia que calia tocar de peus a terra i no entrar en una mena de competició per veure qui tenia les millors places, els millors pavellons, les millors piscines o el que fos? És clar que no, que ningú no ho veia o no ho volia veure. O molt pocs. Segurament els pocs que van tenir seny i van saber gestionar el que tenien amb mesura i ara no han de patir. El problema és que la mala gestió i la falta de seny ara l'hem de pagar tots. L'hem feta tan grossa que ara paguem justos per pecadors. I aquí no passa res! Fins a la propera bombolla! Perquè, per si algú encara en dubta, el més trist de tot és que no haurem après la lliçó.