Les primeres paraules

Rachid Carroum ha escrit una carta en un diari. Té vint anys, ha nascut a Catalunya i té com a llengua materna el castellà. Diu que no sap si el sistema educatiu actual és el millor, però n'està agraït perquè li ha permès que el català sigui també una llengua seva. Recorda quan va utilitzar-lo per primer cop. Tenia quatre anys, no era a la classe, sinó en el pati. (Però no s'animin –ai!– que em fa l'efecte que el pati era en un col·legi de Girona.) No indica, però, si recorda quines són les primeres paraules que va dir. Com que jo sóc catalanoparlant d'origen, he provat de recordar quines van ser les primeres paraules que vaig dir amb la lengua comuna. No me n'he sortit. Recordo algunes de les dificultats que tenia: pronunciar la ce castellana, entendre que una “cama” no era una cama, saber traduir tot el que tenia a veure amb el vocabulari del menjar. Un dia em van posar un deu perquè ho sabia tot sobre la judía. Excepte que era una mongeta. Un amic meu recorda que, quan aprenia a llegir, un mestre va demanar-li que digués el que acabava d'escriure sota un dibuix. Hi havia posat be-llo-ta. Ell va llegir a-glà. Com que jo formo part d'una generació a qui van robar el català perquè el sistema educatiu del franquisme no era d'immersió, sinó de substitució lingüística, ja sé que la gent de la meva edat, catalanoparlant i que va néixer a comarques com jo, és incapaç de dir quines van ser les primeres paraules que va pronunciar en castellà. M'agradaria saber, però, si algun catalanoparlant d'avui, nascut en un entorn catalanoparlant i educat en el sistema actual, és capaç de recordar quines són les primeres paraules castellanes que va aprendre. Que no passi que tot plegat no estigui tan malament i que només siguin els invasors de sempre, inclosos un grapat de jutges, els que no ho entenen.