Enganxats al cul i fent llums

D'ençà que s'han endurit les normes, han disminuït els accidents a les nostres carreteres. Es corre menys, com es pot comprovar a les zones d'entrada i sortida de Barcelona, en què, en general, tothom es manté dins del límit establert. A força de radars, multes i punts restats al carnet, és clar. Ara els conductors ja estan acostumats a ullar regularment el velocímetre, un punt del cotxe que abans semblava un accessori ornamental. Però això no vol dir pas que hagin millorat l'educació viària, la cortesia, les bones maneres que fan més fàcil la vida al volant. Naturalment, l'educació viària no és un concepte diferent de l'educació en general, i quan parlo de fer més agradable la vida al volant vull dir també la vida en general.

Una societat apressada i impacient com la nostra condueix de manera espasmòdica, amb les mans crispades al volant i l'ansietat a flor de clàxon. Hi ha països en què la carretera és la llei de la selva; aquí no arribem a tant, però els cotxes tenen tendència a tirar-se els uns al damunt dels altres. Com que el del davant sempre fa nosa, se'l pressiona perquè acceleri d'una vegada o perquè deixi pista lliure. Certament, respectar les distàncies de seguretat està mal vist, s'interpreta com una conducta infantil que fa perdre espai i temps als despacientats conductors del darrere.

Jo no sé si els radars sancionen els cotxes que van amorrats al cotxe del davant, però si fos així ho celebraria. Una cosa és no superar la màxima velocitat permesa i una altra fer-ho a dos pams del cotxe del davant, com el tràiler que portes enganxat al cul i que ocupa tot el mirall retrovisor, i et va fent llums perquè desapareguis. La conducció esdevé aleshores una pel·lícula de terror. Segons quina maniobra facis, la bestiassa no tindrà temps de reaccionar i, si frenes, tens tots els números perquè et passi pel damunt i et deixi llis com una post de planxar. Glups!