Els actius de les caixes
Els actius de les caixes transformades en bancs i que han rebut ajuts del sector públic no valen res. O gairebé. Segons expliquen, una tercera part dels seus actius immobiliaris són pèrdua pura. No tenim més informació. La transparència és mínima. Els únics que coneixen aquests actius són els mateixos interessats, el Banc d'Espanya i els nous propietaris, si n'hi ha. En el cas de Catalunya, tenim el Banc de Sabadell que ha comprat els actius de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani (CAM) i el BBVA que ha comprat els d'Unnim –Caixa de Sabadell, de Terrassa i de Manlleu.
Tot plegat em recorda el que va passar durant la passada crisi financera (1978-1984), que començà amb el Banco de Navarra i acabà amb l'expropiació de la primera Rumasa. La crisi afectà només els bancs, i les caixes d'estalvi en van treure profit, en forma de forts augments en la quota de mercat. Va ser una crisi industrial, sobretot, i les caixes se'n van sortir força bé. Una mica més tard, fou el torn de la crisi de bancs grans com l'Hispano Americano i el Banesto de Mario Conde, però això són figues d'un altre paner.
Una de les lliçons que es van treure d'aquella crisi fou que els compradors d'actius van fer un gran negoci. El Banco de Vizcaya –ara BBVA–, que comprà Banca Catalana, vengué a Planeta el que havia estat la seu social del banc català a la Diagonal, pel mateix import que li havia costat la compra de tot el grup bancari –Banca Catalana, Banc Industrial de Catalunya, Banc de Barcelona, Banc de Girona, Banc Industrial del Mediterrani–. Els inversors privats, que compraren actius al Fons de Garantia de Dipòsits, que controlava els bancs intervinguts, es van trobar amb un gran regal: duros a tres pessetes. Fins i tot alguns administradors del fons van fer operacions lletges en vendre actius a la seva dona, per exemple. I és que amb la recuperació de l'economia, aquells actius que no valien res perquè no tenien comprador recuperaren un valor, si no eren negocis industrials sense sentit o immobles al mig dels Monegres. No estic dient que ara passarà el mateix, ja que no conec els actius i encara no hem entrat en període de recuperació. Però quan la situació es normalitzi, que vol dir que deixarem enrere la recessió i hi haurà un mercat amb una oferta i una demanda per a tots els actius normals, és molt possible que les pèrdues previstes es redueixin. No ho podrem saber fins d'aquí a dos o tres anys.
El que sí que hi ha hagut és una clara discriminació entre la valoració dels actius de les caixes que han estat intervingudes pel sector públic i la valoració dels actius dels bancs. En el primer cas, no valen res o poca cosa, mentre que en el segon el Banc d'Espanya els demana provisions i se'ls mira amb respecte, gràcies al fet que al darrere tenen una entitat solvent. Conec una persona que va plorar en escoltar les decisions i conèixer els criteris de valoració del Banc d'Espanya. Tots els catalans sensibles hem lamentat la desaparició de nou de les deu caixes catalanes. Aquesta reforma financera, com l'anterior, ha estat d'una barroeria extraordinària.
