‘Merkozy' i Van Rompuy

“Merkozy ratifica Van Rompuy com a president del Consell Europeu.” Aquest podria ser un titular de diari per anunciar que l'exprimer ministre de Bèlgica continuarà, trenta mesos més a partir del maig, al capdavant de la Unió Europea (UE). La força del tàndem francoalemany és tal que, en moments de turbulències com els que vivim, qualsevol decisió que afecti el futur de la Unió ha de tenir la seva benedicció. Merkel i Sarkozy manen: la resta, s'ho miren, callen, obeeixen i retallen.

Herman van Rompuy (quiet com cap altre, sigil·lós com n'hi ha pocs) ha sabut nedar en un mar de polítics egocèntrics i messiànics sense mullar-se. Ha sabut caminar amb equilibri felí per la corda fluixa que va de Brussel·les a Estrasburg sense caure ni incomodar l'abella reina d'un rusc comunitari molt agitat. Reina que, tot i xopa de cervesa, no s'immuta (vegeu l'informatiu de l'NBC del 29 de febrer). Diuen fonts properes al president que això de fer sempre el joc al tàndem Merkozy “ho porta malament” –això afirmava un rotatiu català–, però també és cert que Van Rompuy s'ha caracteritzat sempre pel fet de no trepitjar gaires ulls de poll en públic i ser un bon negociador a l'ombra. De fet, durant aquests últims temps, qui realment ha demostrat poca traça ha estat la companya de viatge de l'exprimer ministre, la baronessa Ashton, al capdavant de la diplomàcia europea. Més d'un ha trobat a faltar un Javier Solana que, sense tanta pompa i assistit per la catalana Cristina Gallach –una de les trenta persones més influents d'Europa segons el Financial Times–, dominava molt millor allò que el politòleg Joseph Nye en va dir el “poder tou”. Perquè, ja se sap, la UE només podrà guanyar influència internacional si aposta per consolidar les seves estructures polítiques i aconsegueix articular un discurs unitari que permeti trencar, de mica en mica, el frame dominant (marc mental) que diu que a Europa hi ha dos amos –un a París i l'altre a Berlín– que només saben imposar disciplina pressupostària als seus subordinats (quan no demanen un canvi de govern, directament), però són poc astuts quan mouen fitxa en el tauler d'escacs internacional. La comissària Viviane Reding ho exposava molt bé en un article en aquest mateix diari (28 de febrer) –“Hem d'encaminar-nos a una unió política totalment definida?”, preguntava–, però el meu dubte és si la Comissió Europea (o els comissaris?) tenen prou força per imposar les seves tesis a l'eix París-Berlín. De moment, no m'ho sembla pas gaire.

La ratificació del belga davant del Consell és símptoma que les coses no canviaran. També el nou pacte de disciplina pressupostaria firmat per 25 membres de la UE. Al contrari: la política imposada per Merkozy continuarà sent la dominant i qualsevol decisió que afecti la UE haurà de ser beneïda per la cancelleria i l'Elisi en lloc de discutir-se a Brussel·les. Tot això, a l'espera que l'esquerra d'Hollande aconsegueixi el tomb electoral, històric, si tanca les ferides internes i articula un discurs sòlid, coherent i renovador que faci confluir els interessos socials amb la voluntat de sortir de la crisi.

La continuïtat de la disciplina pressupostaria imposada per l'eix francoalemany, com a única acció per sortir de la crisi, no és la garantia perquè la ciutadania es senti partícip del projecte europeu. La disciplina s'ha d'acompanyar d'actuacions que demostrin a la gent del carrer que Europa camina, que hi ha llum al final del túnel. El 2013, Any Europeu dels Ciutadans, hauria de ser el punt d'inflexió. Però, algú els ho dirà als dos amos?