Déu els crea…

I, encara que pugui semblar mentida, ells s'ajunten. Deu ser per una inexplicable atracció o per allò que els pols oposats s'atrauen o perquè estaven predestinats. És la divina providència. Però la història d'Intocable, la pel·lícula francesa que han de veure si és que ja l'han vista, és impagable, imperdible, inflamable, increïble, recomanable. Tot i que en aquesta història no hi ha espai per al sentiment religiós a què apel·lo en el títol d'aquesta columna, sí que en canvi n'hi ha, d'espai, per als sentiments més terrenals, més mundans, d'aquells que neixen d'una necessitat mútua i que per tant no només són espontanis sinó que són genuïns i autèntics. Sentiments de responsabilitat, d'amistat i d'amor. Un profund i vigorós sentiment de viure la vida, malgrat tots els entrebancs. Els antics creien que el sentiment era una alteració de l'ànima. En realitat, però, el sentiment afecta la ment i tot el cos, sobretot el cos. Encara que, en el cas de Philippe, el multimilionari tetraplègic coprotagonista de la pel·li, no senti res de coll en avall, en la pel·lícula es poden trobar símptomes constants d'alteració a tot l'organisme quan s'experimenta un grapat d'emocions intenses com les que ell viu al costat del seu assistent, Driss, un immigrant senegalès que és una fura, un murri que remou i sacseja consciències tocant qüestions que semblaven intocables. Continuaven explicant els clàssics que la intensitat d'un sentiment està en relació inversament proporcional amb la seva duració, per un mecanisme de defensa del cos, que tendeix a l'equilibri. I vet aquí que quan a algú necessitat de dolçor, d'amor, li treuen aquest caramel de la boca, el converteixen en un intocable, en un empestat. Per un efecte incomprensible la societat els relega a una categoria que sembla que només pugui generar en els altres un sentiment de llàstima, de pietat, de pena, i, en privar algú de totes aquestes emocions l'únic que es provoca és que se'l desequilibri.

Ser capaç de portar al cinema una història real que parteix d'un drama i, sense ferir ningú, provocar unes riallades que sacsegen tot el continent des de l'inici fins al final em sembla d'una elegància, d'una habilitat, magistrals d'una parella de directors, Eric Toledano i Olivier Nakache, que ha unit la divina providència.