Dictadura

La tortuga es va despertar ara fa quinze dies, amb molta gana. Després van venir uns migdies d'una gran bonança i, just abans-d'ahir, la prunera que tenim al pati (que en tres anys ha fet una única pruna) ha començat a brostar tímidament: una meravella! Finalment, han arribat les pluges. És primavera. Hi ha pèsols i maduixes al mercat, i als aparadors fa dies que tenen la roba de la nova temporada: enguany es porten les flors i unes combinacions de colors un pèl estranyes. Això sí: el que se segueix portant són les talles petites. El prêt-à-porter assequible a les butxaques no és assequible als cossos de la gent normal. És impossible que algú normal càpiga en aquestes peces escanyolides. Hi va haver un temps en què semblava que el govern d'Espanya s'hi volia posar seriosament i obligaria els fabricants a unificar les talles i prohibiria les desfilades amb models massa primes. Però no ha estat així, i es va perpetuant sense pausa, clavant-se a l'inconscient, un patró de bellesa impossible i uns estereotips culpables de molta frustració i algunes malalties molt greus. Però no són només els fabricants de roba: les farmàcies també s'apunten a bombardejar els pobres clients amb el missatge que ens hem d'aprimar, i tenen les lleixes plenes de càpsules, tes, batuts, cremes i prospectes per rebaixar pes. Amb les revistes passa el mateix: en compres una per distreure't al tren i a cada pàgina t'has d'empassar dietes, menús, anuncis i consells per aprimar-te. Mares i pares: compte amb les nenes, que són molt vulnerables! El psicoterapeuta Augusto Cury, autor de La dictadura de la belleza, diu que el 98% de les dones del món no ens agradem. Que ens mirem al mirall i ens trobem moltes pegues. I així no hi ha manera de ser feliç, o sigui que això ho hem d'acabar. Nenes, noies: digueu prou! Estimeu-vos! Sou úniques, i sou molt maques! Valeu molt la pena: valeu més que una talla! Allibereu-vos d'aquesta dictadura!