Jutjar la corrupció
que en complir-se les sentències i recuperar
la llibertat el que no es troben són els diners robats i no se'n torna cap
Dos expresidents autonòmics han estat jutjats en els últims mesos per malversació de fons públics. El president valencià, Francisco Camps, fou exonerat per un jurat popular d'haver comès un delicte en els vestits que havia rebut gratuïtament mentre era president. Prèviament, dimití del seu càrrec per les pressions polítiques i mediàtiques que l'assenyalaven com a responsable d'accions corruptes de més envergadura.
Ahir, fou l'expresident balear, Jaume Matas, el que era condemnat a sis anys de presó per malversació de fons públics en un dels casos pels quals és jutjat i que té a veure amb els diners públics entregats a un periodista, Antoni Alemany, que li escrivia els discursos i després els comentava positivament en columnes de diaris. He consultat el llibre d'Édouard Balladur, Maquiavel en democràcia, que em va interessar molt per la seva claredat i per les denúncies sense complexos que fa al sistema, una vegada ja no es movia en les esferes del poder.
Diu Balladur que “els mitjans moderns de la propaganda, indispensables per assegurar-se la docilitat dels pobles, fins i tot per donar-los la il·lusió d'una adhesió espontània, han fet més eficaç l'ús sistemàtic de la mentida: la privació de les llibertats públiques impedeix qualsevol oposició.”
Quan esclata un escàndol de corrupció no me n'alegro gens. Però alhora penso que vivim en un país normal, en un sistema en què la impunitat no es pot premiar i molt menys amagar els delictes que els servidors públics cometen aquí i arreu del món, també en el democràtic i lliure. La condició humana no millora per l'efecte de votar sinó que es va imposant com a conseqüència de la cultura de la responsabilitat sobre les accions que tenen repercussió pública. Balladur, ja lliure del jou de la política, diu que es proclama l'èxit de les democràcies per tot el planeta; ara bé, aquestes també es deixen guanyar per un perillós utilitarisme, encara que el seu joc és més amagat, més discret, més subtil que el de les tiranies. La decisió dels pobles, suposadament més lliure, no ha omplert, malgrat la influència dels mitjans de comunicació, el buit que separa la política de la moral. Fins al punt que, per triomfar, cal encara més hipocresia, enganyar no tan sols uns quants, sinó tothom.
L'expresident Jaume Matas fou un polític força valorat en l'etapa de José María Aznar, fins al punt que el nomenà ministre de Medi Ambient en una de les seves absències com a president de la comunitat balear. Fou el responsable de la redacció del Plan Hidrológico Nacional que s'aprovà per una àmplia majoria al Congrés dels Diputats però que, malgrat el munt d'inauguracions en el decurs de la campanya electoral de 2004, fou enretirat pel govern Zapatero en guanyar les eleccions. Matas fou president del Partit Popular de les Balears i president autonòmic en dues ocasions en què hi ha instruïts sumaris per dotze delictes en el context del cas Palma Arena. En tots aquests suposats delictes hi ha involucrat també Iñaki Urdangarin, duc de Palma, que ja ha declarat davant del jutge després de l'expresident que ahir fou condemnat a sis anys de presó per malversació de fons públics, referents a un dels casos pels quals se'l jutja.
El fet que la corrupció surti a la llum, que es jutgi els responsables, que es compleixin les sentències, que no s'abusi de l'indult com ha ocorregut recentment, que es destapin els escàndols, és un senyal inequívoc de normalitat democràtica. Sempre recordo unes visites que vaig fer al British Museum per consultar l'hemeroteca de l'Anglaterra imperial i victoriana i l'efecte que em produí veure a les portades dels diaris de l'època tota mena de debats polítics i socials que semblava que aquell país vivia en una decadència permanent. Tothom sap que fou un dels períodes amb més progrés i més autoestima que ha conegut la Gran Bretanya. Un altre exemple és la dimissió forçada del president Nixon l'agost de 1974, acusat bàsicament de mentider arran de les informacions que anaven sortint al Washington Post. Semblava que la dimissió d'un president, la primera de la història americana per un cas de corrupció política, significava el declivi d'aquella gran nació. I no passà res.
Quan la llei tutela els interessos de tots, especialment dels més febles, i no mira els més afortunats com a persones que s'han de protegir de manera especial, vol dir que una societat va pel bon camí. No es tracta que els expresidents autonòmics que han passat pels tribunals siguin del Partit Popular. Aquest no és el tema. També hi ha hagut alts càrrecs del Partit Socialista que han conegut la presó com a conseqüència d'actes corruptes de dimensions considerables. A tall d'exemple es pot recordar Luis Roldán, que des de la cúpula de la Guàrdia Civil s'embutxacà centenars de milions de les antigues pessetes i fugí al sud-est asiàtic fins que fou atrapat per la policia. El problema en molts d'aquests casos és que en complir-se les sentències i recuperar la llibertat el que no es troben són els diners robats i no se'n torna cap.
En molts casos, els dèficits de les autonomies es deuen també a la gestió que han fet els respectius governs que han confós el diner públic com si fos de lliure disposició, sense passar per l'inevitable pas de retre comptes que han de donar al Parlament i als ciutadans als quals representen.
Quan aquests personatges han manat han estat envoltats d'amics i d'aduladors que no eren ni amics ni tampoc sincers a l'hora de plaure el poder. Matas està sol davant les seves responsabilitats que li recorda un jutge mentre instrueix el sumari o bé el tribunal quan dicta sentència. L'exercici ràpid i equitatiu de la justícia és un símptoma de llibertat i de normalitat democràtica.
