L'envit de Convergència

Convergència fa aquest cap de setmana un congrés determinant. Amb la independència com a possibilitat concreta en l'horitzó, el principal partit del país ha de decidir com es posiciona sobre consecució d'un estat propi. La ponència no declara CDC com un partit independentista però el missatge evoluciona en la línia que tots hem observat els darrers anys, cap a l'eufemístic “sobiranisme”.

Els partits independentistes sostenen que mai no proclamarà la independència un partit que no ho siga. És un argument electoral sòlid (si la gent vol la independència que vote independentista) però en honor a la veritat cal dir que no és ben bé cert. Perquè a la major part dels nous països europeus la independència ha arribat quan els partits centrals, no declaradament independentistes, han decidit que aquest era el camí.

A Estònia, per exemple, la independència fou proclamada per les mateixes institucions soviètiques, amb Vaino Valjias al capdavant. Més o menys va passar el mateix a Letònia. A Lituània el Sajudis de Landsbergis va néixer per a defensar Gorbatxov, amb una forta influència dels comunistes més liberals, tot i que ell no n'era i va acabar proclamant la independència. A Eslovènia Milan Kucan era un federalista iugoslau que només va acceptar proclamar la independència quan Sèrbia el va posar contra la paret. A Eslovàquia també Vladimir Meciar va arribar al poder defensant la continuïtat de Txecoslovàquia i va acabar proclamant-ne la separació.

En aquest context, doncs, la qüestió principal a parer meu no és saber si Convergència es declara formalment independentista o no, perquè la majoria de la seua militància ja ho és. Per a mi la qüestió ara és saber si Convergència sap que és independentista. I sobretot si sap que quan arribe el moment haurà d'acostar la majoria del país a la proclamació del nou estat –en una maniobra, per cert, bastant paral·lela a l'evolució que també està tenint ICV–. Aquest crec que és el seu envit i només quan passe sabrem a què atenir-nos.