Banderes als balcons

Vagi per endavant que passo olímpicament de la bandera espanyola com també passo de la senyera catalana. Actualment, veig les banderes com trossos de drap de colors que miro amb la mateixa indiferència que els anuncis de les rebaixes d'El Corte Inglés. Reconec que no sempre ha estat així, però el pas del temps, les estratègies de desgast i les guerres obertes entre els uns i els altres m'han generat un profund –i segurament irreverent– avorriment. El procés emocional que ha desembocat en aquesta renuncia patriòtica segurament beu de les fonts de l'apatia general, d'una desconfiança progressiva en els signes identitaris i de la constatació d'una voluntat reiterada de voler amagar darrere els colors i els sentiments tantes mancances pròpies. Els símbols de país em rellisquen sobretot quan veig tantes banderes alçades per mans brutes, tanta gent que glosa la pàtria eterna per treure'n un benefici a curt termini, tanta demagògia i tant joc brut. S'han utilitzat barroerament les ensenyes dels sentiments per ensarronar gent, omplir-se les butxaques i portar l'aigua a molins particulars. L'escriptor Sebastian Haffner va dir en una de les seves obres que “els nacionalismes són el refugi dels idiotes”, i malgrat que ho fes en el context d'una preguerra mundial, penso que les seves pors d'ahir poden ser elements de reflexió d'avui, quan veiem com s'utilitzen els símbols fets draps de colors per amagar les penúries i el mal govern. Fet aquest preàmbul, no entenc francament la polèmica que s'ha generat perquè la nova delegada del govern estatal vulgui fer complir la llei i reclami que als ajuntaments hi onegin les banderes espanyola i catalana. Si a Catalunya hi ha municipis que no els agrada aquesta llei, tenen dues opcions: pressionar perquè el Congrés de Diputats la canviï o posar-s'hi fulles. Als ciutadans tampoc ens agrada que els ajuntaments apliquin determinades lleis, ja siguin de l'Estat o de la Generalitat, començant per aquelles que ens obliguen a pagar taxes i impostos, però no tenim l'opció de triar si la norma ens convé, o no, en funció de vés a saber quins paràmetres de nacionalisme caduc. Encara sort que hi ha càrrecs polítics que hi posen seny, com ara la vicepresidenta del govern, Joana Ortega: “Si la llei no ens agrada, l'hem de canviar, però no podem incomplir-la.” Paraules assenyades, plenes de sentit comú i que semblen fàcils d'entendre, si no fos perquè en determinats àmbits l'obcecació pels draps de color pesa més que l'observació de la realitat que ens envolta.