Fukushima, “nôtre amour”
Quan va esclatar la bomba atòmica sobre Hiroshima, l'autor del llibre Fukushima, el declive nuclear (Ed. Icaria, 2012), Santiago Vilanova (Olot, 1947) tenia dos anys. Vull dir que tots els que vivien sobre aquest planeta –i els que hi vam arribar poc després– ja van créixer amb l'estigma de l'“avortament còsmic de l'àtom”, com va dir-nos l'inoblidable Raimon Pànikkar.
I com que “el que es té en néixer no es perd en créixer”, vet aquí que, seixanta-set anys després d'Hiroshima, arriba un nou correctiu civil de l'àtom militar, també en terra japonesa, i l'autor d'aquest assaig –periodista i escriptor de llarga navegació en recerca sociopolítica, ecològica i econòmica– es troba un altre cop enfrontat a la feina (no sempre grata, però inevitable si un té la consciència, com és el cas, del que representa tot plegat) d'haver de remenar altra vegada en l'accidentat historial que l'energia nuclear té al món i, sobretot –que és el que caracteritza la utilitat del seu treball–, al fet de reactualitzar els moviments, diguem-ne de geoestratègia política, de l'anomenat lobby nuclear davant de la patacada de desprestigi que ha suposat Fukushima.
Ara fa un any (el passat 11 de març, com va recordar-se a tot el món, i també a casa nostra), el cas de Fukushima va suposar un graó més –i dels més greus, en associar-se a la múltiple fuita nuclear el terratrèmol i el tsunami marí– en aquest accidentat historial mundial, que no es redueix només (com sap perfectament l'autor d'aquest exigent llibre) als casos d'altres greus accidents (Harrisburg, 1979, i Txernòbil, 1986, també estudiats i descrits per Santiago Vilanova), sinó a tot el conjunt de l'anomenat “cicle nuclear”, de la mineria d'urani als magatzems de residus radioactius.
En vint llargs i documentats capítols (que van del “pànic nuclear global” a les “lliçons de Fukushima”, passant per les seqüències de l'accident i els impactes sobre les poblacions i el medi, les implicacions de la companyia propietària amb el govern japonès i viceversa, la decisió del govern alemany d'aturar la cursa nuclear, les dificultats dels grans consorcis energètics per tirar endavant els seus plans, les proves de seguretat que hauran de passar vells i nous reactors, els riscos sísmics entre nosaltres (Cofrents i Ascó) i, en fi, les disputes entre inversors solars i nuclears a propòsit de les demandes creixents dels països emergents), l'autor desplega una variada panòplia de registres informatius, fonamentats en dades històriques i actuals, que donen a entendre el que sempre ha cercat el poder polític amb totes les seves aliances o conflictes amb els sectors energètics, financers, militars o periodístics: la preservació còmplice del model social occidental, la seva expansió arreu del món, la justificació econòmica o de facilitat de proveïments dels models energètics triats (nuclear o renovable a gran escala, com el projecte Desertec al nord d'Àfrica), tot plegat amanit pel secretisme d'estat, les veritats ocultades, els xantatges manifestos, les manipulacions informatives destinades al cervell col·lectiu i, quan ha calgut (tot sovint), la persecució subtil o fatal contra tots aquells científics, analistes intel·lectuals o coratjosa gent del poble que han gosat alterar el guió marcat per l'estructura dominant.
Aquest també és el sentit final del llibre que comentem: tant en el pròleg, amb què Santiago Vilanova l'encapçala, com en els annexos finals, reproduint el discurs del novel·lista japonès Harouki Murakami, el juny del 2011, pocs mesos després del desastre de Fukushima, en rebre el XXIII Premi Internacional Catalunya de mans del president de la Generalitat. Allí, el guardonat desmuntà l'acusació de “somiadors poc realistes”, feta des dels poders polítics i econòmics, dedicada, precisament, a tots aquells que, al llarg dels temps (i abans que es produïssin algunes de les tragèdies nuclears), ja van advertir-nos del foc incontrolable del que la humanitat podia ser víctima.
Aquells “somiadors”,doncs, no eren tan ximples, com ens van voler fer creure i, igualment, eren molt més realistes que aquells que els acusaven de ser-ho poc. El sagrat dòlar, la borratxera tecnològica i el consum energètic més delirant era i és el realisme dels inductors de les catàstrofes acumulades dels últims setanta anys. Si els nostres pares i avis van patir la Guerra Civil, nosaltres, els seus hereus en la sang i l'esperit, la guerra tecnològica de la fúria atòmica, la desfeta ecològica i l'empobriment humà, aquí i arreu del món.
