De la meva anatomia no en parlo
Imagini, amable lector, que un ciutadà va pel carrer en una nit obscura i solitària, tot i que en realitat és ple de gent i s'ho miren multituds. De cop, l'assalten per darrere uns quants individus, l'immobilitzen, li abaixen els pantalons i sense pal·liatiu de lubricant se li endinsen reiteradament i amb gran xivarri i alegria en la intimitat de la freixura. Un cop descarregades totes allà mateix les humanitats diverses, de forma més o menys penosa, uns i altres s'apugen els pantalons, es recomponen i es corden, i mentre la colla se'n va a fer unes birretes, el ciutadà tan gloriosament sacsejat d'esfínters prova de recordar on anava i quin era el seu fat.
Amb tot això, avisada per la multitud, apareix la policia i pregunta a la víctima què ha passat, i si pot fer res per ell. “Com que què ha passat?”, diu el ciutadà com si no sabés de què va. “Senyor –diu la poli, ens han informat que en la part posterior de la seva anatomia i de forma aliena a la seva voluntat s'han produït certs esdeveniments.” El ciutadà es mostra impertèrrit davant l'autoritat, s'espolsa el vestit, s'allisa els cabells i es posa bé les ulleres, i en un to perfectament neutre diu: “De la meva anatomia no en parlo.” La policia insisteix: “Però, senyor, tothom ha vist el que ha passat.”
Però el ciutadà reprèn el seu camí sense prestar atenció als assaltants, que ja s'han acabat les birres i es miren el rellotge per calcular quan poden repetir la jugada. Vinguts de tot el món, els espectadors segueixen garratibats des de la distància els esdeveniments amb la vista.
I es genera entre ells la discussió. Per què el ciutadà agredit s'ha comportat així? És que no es fia de la justícia? Hi ha alguna raó per la qual hagi decidit no denunciar l'agressió? Creu que no serviria de res, o és que, fins i tot, creu que seria contraproduent, que duria conseqüències encara pitjors? Quina mena de justícia ens hem atorgat entre tots, que val en unes ocasions i davant d'alguns, i en d'altres i aplicada a un altres no?
El debat evoluciona i apareixen d'altres elements. Què passaria si el ciutadà portés una arma a la butxaca? En aquest cas, diu algú que presumeix de saber de què va, els assaltants invocarien les lleis de la convivència. Però aquestes lleis, que les han fet els papàs dels assaltants, diuen que ells poden perpetrar tals d'accions tants cops com vulguin, però qualsevol resposta per part del ciutadà serà qualificada de contrària a la convivència, de greument inapropiada. I, en conseqüència, severament castigada, situació que a més no comportaria cap perjudici que l'endemà el ciutadà no tornés a ser atacat, cosa d'altra banda que ja passa ara mateix.
Imagino que els lectors que hagin tingut l'amabilitat d'arribar a aquest punt ja deuen haver decidit de què els estic parlant. De futbol, deuen pensar alguns, de com l'entrenador del Barça i els seus acòlits es neguen a parlar dels àrbitres, de com amarats d'un estrany esperit budista es resisteixen a posar en evidència una impune societat de gàngsters d'extrema dreta anomenada Federació Espanyola de Futbol. D'altres lectors, amb més propensió a apreciar les irisacions del llenguatge simbòlic, hauran pensat que parlo de política, i en aquest cas no és que els dirigents catalans no denunciïn les constants i reiterades injustícies i el robatoris col·lectius a què les autoritats de les diferents institucions de l'Estat espanyol sotmeten els ciutadans de Catalunya, sinó que no hi responen –de fets més que de paraules– en els termes i amb la contundència que pertocarien.
Doncs bé, els he de dir que uns i altres tindrien raó, perquè els parlo de les dues coses. I –com deien Dupond i Dupont– els diré encara més: els parlo de les dues coses en estreta relació l'una amb l'altra, perquè els qui diuen que no s'han de barrejar el futbol i la política són com aquells que es declaraven apolítics, o com els qui es declaren escèptics sobre la distinció entre dretes i esquerres, i que Vázquez Montalban deia que indefectiblement eren de dretes. Que no s'enganyi ningú, l'esport en general i el futbol en particular estan fatalment lligats a la política, i només els trets estrictament tècnics se n'alliberen. Tota la iconografia i les pulsions personals porten el llast de la política, i tal com assenyalen els antropòlegs, fins i tot de la guerra, de la qual, i aquest és l'aspecte bo de la qüestió, tenen la capacitat d'alliberar-nos.
Ens podem esplaiar, podem refregar les victòries del Barça com una compensació de les putades contínues amb la fiscalitat i les infraestructures. En el pitjor dels casos, podem fer comptes i calcular els independentistes nous que es generen cada cop que un jugador de camp del Real Madrid para dins de l'àrea amb les mans una pilota que anava a la xarxa i no li xiulen penal, i gràcies a això els merengues salven els tres punts; ai, si continuem així que comencin a pensar data per un referèndum sobre la sobirania, que aviat estarà guanyat. El qui digui que només amb les eines de l'esport es poden resoldre els problemes de l'esport, o és un d'aquests feixistes que tenen la paella pel mànec –o fan mèrits a la cua per agafar-la quan es morin els qui l'hi tenen– i es manifesta en aquest cas al servei de la confusió, o és un pobre idiota que es mama el dit.
En l'altre aspecte de la qüestió –guanyi finalment el Barça la lliga o no–, posats a ser reiteradament assaltats pel carrer, potser, per una qüestió de respecte moral a nosaltres mateixos, a les nostres institucions –si és que hi creiem–, no estaria de més que quan ens pregunten goséssim dir la veritat.
