L'endemà

Ja ha passat la primera vaga general que ha hagut d'entomar Mariano Rajoy. Des de dies abans es podia pronosticar que uns afirmarien que ha estat un èxit total que farà reflexionar el govern espanyol perquè negociï la reforma laboral; i que altres assegurarien que ha estat un sonor fracàs que iniciarà l'extinció dels sindicats.

El que més em va sorprendre en els dies anteriors a la vaga era el grau de crispació que es notava entre els opinaires contraris. Mai no hi havia llegit tants insults seguits, alguns dels quals s'acostaven perillosament a la querella judicial. Però la gent sindicalista de Catalunya, com la d'Espanya, acostuma a estar feta a tot, i jo crec que davant determinats atacs pensen allò dels brams d'ase que no arriben al cel.

La vaga s'ha fet i les coses continuaran com sempre perquè no hi ha marge de maniobra. La meva opinió és que els sindicats haurien d'haver pressionat a favor de la negociació d'una altra manera, perquè la vaga sempre necessita d'un temps de reflexió i maduració, i ha de ser l'últim recurs.

Els sindicats i les persones que els han secundat han expressat la seva irritació. Potser no per la reforma laboral, però sí per la calamitosa situació general. Molts no se senten responsables de la crisi. No han viscut per sobre de les seves possibilitats ni han fet res d'allò que els grans experts els acusen. Els han abaixat el sou. O els han acomiadat i veuen perillar una vida, no de milionaris, sinó digna.

Què s'esperaven aquells que ataquen amb tanta fúria els sindicats? Que a sobre sortissin al carrer a aplaudir?