Independència, llengua i emocions
Què és el que sentim com
a nostre i què no, és el veritable quid de la qüestió
Poden existir estats sense una fortalesa nacional al darrere? Sí, és clar. No cal anar gaire lluny, Espanya seria un clar exemple d'estat fort amb nació feble: les múltiples repeticions sobre la unitat, la indivisibilitat i la indissolubilitat són les primeres a certificar-ho. Tampoc el sentiment nacional andorrà és el més abrandat del món, segur que Bèlgica és ara mateix un matrimoni de pura conveniència entre flamencs i valons, i hi ha emirats àrabs creats amb l'artificialitat del simple negoci petrolier. Pot haver-hi estat amb poca nació? Sí. Però aquest no és el nostre cas, ni de lluny. Tampoc no és, per cert, el cas d'Escòcia.
“No pot ser que el castellà sigui una anomalia”, ens diu Albert Rivera, el líder de Ciutadans. Malgrat l'evidència de la falsedat, perquè mai Catalunya ha vist el castellà com a res anòmal, darrerament s'ha escrit força en termes massa similars. Eduard Voltas ha proposat “abraçar la llengua castellana” i considerar-la un element estructural del país però, al contrari de Rivera, ho proposa per tal d'expandir les complicitats catalanistes cap a aquesta comunitat lingüística. Crec que les respostes de Salvador Cardús o de Jordi Graupera han estat prou contundents, en el sentit que aquesta proposta obvia tant la convivència natural entre llengües a Catalunya com la feblesa estructural, social i política de la catalana (a banda, per cert, que també estaria bé que algú ens abracés a nosaltres). Però no volia tant entrar en aquest debat com subratllar la importància que cobra la identitat, el debat identitari, quan parlem de possibles o probables futurs polítics. Diu Enric Juliana (que acaba de presentar Modesta España) que els últims anys han afectat les relacions sentimentals entre Catalunya i Espanya, tot i que aconsella posar-hi diàleg i seny. Però fins i tot amb diàleg i amb seny, les emocions compten. I compten molt. Hi havia allunyament sentimental des de molt i molt abans de la sentència de l'Estatut, per entendre'ns.
Hem oblidat una cosa: quan diem que TV3 ha de ser en català perquè cal protegir aquesta llengua, o que fer del català llengua vehicular a les escoles respon a la mateixa justificació, ens estem fent certa trampa. No hi ha només una justificació filològica, educativa, de transmissió de coneixement o de protecció d'espècies en perill d'extinció. Podem dir-ho alt i clar, no crec que passi res: ensenyem en català i fem canals en català perquè aquesta és la llengua pròpia de Catalunya. Vol dir això excloure o arraconar les altres, o fabricar monstres monolingües? Tothom sap que no. Però no podem negar-nos per més temps que, a banda de salvar els mots (i fins i tot si estiguessin ja salvats), volem sobretot afavorir allò que ens sentim nostre. Com fa tothom en aquest globus, amb estat o sense estat propi. I aquest és el veritable quid de la qüestió: què és el que sentim com a nostre i què no. O què menys. I per què.
En el nostre cas, aquest tipus de qüestions són la base. Molt més que cap greuge financer o administratiu. Per això el debat sobre la llengua és un debat identitari, és clar que sí. I amb una possible o probable independència no caldria canviar gran cosa en la política duta fins ara envers la llengua, ni a favor ni en contra del castellà: l'única cosa que ens hem de preguntar de debò sobre l'endemà de la independència és què fem amb els Barça-Madrid de futbol. Tot plegat, de nou, emocions.
