La tirania dels cosins

En el darrer llibre de Francis Fukuyama es plantegen les raons i les bases de l'ordre polític al llarg de la història. És un assaig ambiciós que pretén, i en part ho aconsegueix, donar resposta a moltes preguntes, cap de les quals no és concloent perquè això és un impossible per se i perquè la comprovació d'una teoria amb fets històrics és a vegades convergent i en ocasions contradictòria.

Les tres bases de la llibertat política són: un estat eficient, l'imperi de la llei i el retiment de comptes a la sobirania del poble, és a dir, governar prioritzant bé i amb despesa mínima, que les lleis siguin transparents, s'obligui tots per igual en el seu compliment i es castigui selectivament els transgressors, i es disposi d'un Parlament representatiu de la ciutadania, no de grups corporatius, amb relació directa de l'elegit respecte de l'elector.

La qüestió de la necessitat de la propietat privada per al desenvolupament social ve de lluny. Fukuyama sosté que l'absència de propietat privada no ha estat mai un inconvenient per al desenvolupament econòmic, social o polític. És un argument arriscat perquè hi ha nombrosos fets històrics que el desmenteixen. Si el benefici propi és el que mou l'ésser humà més enllà de l'egoisme personal, que és sens dubte un excés, eliminar aquesta palanca per la creació de riquesa condueix a la incomprensió, per irracional, de l'argument defensat per Fukuyama que el porta necessàriament a afirmar que el mercat no és un fet natural sinó que es deriva d'estructures socials concretes i específiques... Potser sí, però com a mínim s'haurà d'acceptar que en els tres darrers segles aquesta ha estat la realitat contundent i permanent de les nostres societats.

La tesi central del llibre, i en això és difícil no estar-hi d'acord, és que l'enemic de la llibertat política sustentada pels tres pilars de govern, llei i retiment de comptes, és la corrupció, el segrest de la voluntat de la persona per clientelisme, corporativisme, amiguisme i família, és a dir, per la “tirania dels cosins” en paraules de Fukuyama. Aquest és un fet reconegut des de sempre. Els califats abbàssides i otomans recluten esclaus per a l'administració i l'exèrcit, mamelucs i geníssers, segrestats de l'entorn i amb cap relació amb les tribus i pobles de l'imperi, evitant la transmissió del poder i la influència, per vincles familiars. Possiblement una de les raons per les quals el papa Gregory VII va introduir el celibat estava en la voluntat d'evitar l'amiguisme i el corporativisme via família a la jerarquia de l'església. Va resoldre un problema i en va crear un altre.

Xina és un estat poderós que evita les influències de famílies i de tribus en sentit ampli. És l'Estat i l'individu sense influències familiars o socials. L'Índia fa exactament el contrari amb la introducció del sistema de castes que tenen per objecte la protecció de l'individu de l'Estat. Ambdós sistemes resolen una part del problema. Possiblement una millor llibertat, com reconeix Fukuyama, es podria aconseguir via la seva síntesi, és a dir, amb un estat fort i eficient i una societat civil vigorosa i independent. Però l'Estat genera a Xina una classe de funcionaris d'elit de l'administració, els mandarins, que es converteix en realitat en un grup corporatiu que es comporta com una tirania de cosins. Per raons paral·leles les castes arriben a segmentar la societat de tal manera a la l'Índia que trenquen la convivència i en lloc de protegir l'individu a través de la casta es converteix aquestes en instruments d'agressió a les persones de les altres castes.

És a dir, sembla que els fets demostren que només amb una societat i un estat forts es pot evitar la tirania dels cosins, és a dir, les oligarquies i els grups corporatius, i això porta a concloure que cal simultàniament un govern eficient i una societat forta estructurada i lliure en què el marc referencial permeti que tothom tingui les mateixes oportunitats i els resultats no depenguin més que de la pròpia acció, de la pròpia voluntat i intel·ligència basada en els actes dels individus i dels col·lectius, siguin aquests econòmics o socials.

Parcialment sosté Fukuyama la relació de fets històrics i socials amb la biologia i la genètica de l'home, però aquesta teoria, agafada pels pèls, no es sosté perquè els canvis socials i polítics fan que per exemple la tendència dels pobles a la guerra creixi o desaparegui en funció de circumstàncies històriques, socials o econòmiques, no de la biologia perquè d'aquesta es derivi l'instint. De 1500 a 1950 el 75% del temps hi va haver guerra a Europa i mai no va haver-hi 25 anys sense conflicte armat entre estats. En quasi el mateix període, de 1600 a 1900, Xina no va tenir pràcticament guerres, més que algunes menors amb els estats veïns, bàrbars en el seu concepte. Un podria concloure falsament que els europeus són bel·licosos i els asiàtics pacífics. L'única veritat és que el naixement dels estats i el desenvolupament dels imperis porta necessàriament a la guerra. Això va succeir a Europa del segle XVI al XX i no va passar a Xina, on l'imperi central controlava aquell món…

Més enllà de teories polítiques i socials s'ha de reconèixer que Fukuyama té raó en la seva tríada de principis que donen consistència i força a la llibertat política i que mirant de prop el nostre entorn polític tots som capaços d'associar les febleses i mancances del govern eficient amb la incompetència dels governants, la manca de transparència de les nostres lleis, massa sovint traducció d'influències de part i la manca de retiment de comptes a la sobirania del poble perquè la política és massa un mandarinat, en paraules de J.J.López Burniol. Si això és cert s'hauria de concloure que el corporativisme i la corrupció creixen quan aquells principis fallen i per tant la millora del nostre sistema polític hauria de dirigir-se a la separació dels ineptes del govern, al càstig dels infractors de la llei i a la transparència de l'acció pública. Trenquem els obstacles, els interessos i els costums que ho impedeixen.