Postil·lant

Herr Doktor Ratzinger, àlies Benet XVI, de camí cap a terres propícies a la teologia de l'alliberament, s'afanya a desnonar el marxisme. Anem progressant. Abans els adeptes del papu eren engegats directament a la foguera. Ara, des de la gerdor de les veritats eternes, ja només se'ls considera caducs.

Jornada de treball entre un grup de professionals. Per lluir-se en la corresponent exposició, hi ha qui s'aferra al power-point. Amb el resultat letal que cabia esperar: embolic entre imatge i paraula, dits teclejant i pantalla pampalluguejant, silencis, síncopes, balbuceigs. Expressar-se en públic no és lliurar-se despreocupadament a mans de Bill Gates, és haver après un mínim de la tècnica pròpia de Demòstenes. O per dir-ho a la manera de Foix: no saben ni escriure una carta postal i es posen a compondre sonets.

Gran tatxín-tatxon extrabarcelonita del partit en el poder (amb l'ajut d'una crossa prou més que incòmoda per a bona part de la militància). El capitost del PSOE local, que alguns s'entesten a anomenar PSC (amb pronúncia interdental, això sí), els fa retret de pactar-hi, dolentots com són els autoadjectivats (en alemany castís) de völkisch. Que ell –el renyaire altiu– i els seus no hi pacten al País Basc? Que no ho farien també aquí per poc que poguessin? Que en totes les grans qüestions d'Estat (perdó: de Nación) no són PSOE i PP, PP i PSOE (i per dir-ho sense recórrer a la versió directament escatològica) trau i botó? Que fan tothom prou descregut perquè ja ningú no sàpiga què vol dir fariseu?