Contra el feixisme
Fa uns dies França i Europa van tremolar amb l'impacte de l'assassinat d'una família jueva i de tres persones d'origen àrab que s'havien vist abocats a ser soldats per guanyar-se la vida. L'autor va ser un jove amb vinculacions amb el fanatisme islamista, sense feina i amb dèficits de sociabilitat. Fa uns mesos a Noruega es donava el mateix cas. Jove aïllat, d'idees feixistes, matava en massa desenes de joves. Els experts en criminologia en diuen el fenomen del llop solitari. Després del primer cop d'impacte brutal, les notícies als mitjans s'esgoten en tres dies. El ressò de les vides partides de les famílies, o de les investigacions policials sobre la inducció ideològica dels crims, no continua en el fluid informatiu cap a l' opinió publica. I aquesta manca de seguiment connecta amb la ciutadania que té necessitat d'amnèsia respecte de les tragèdies, sobre tot si són properes.
Aquest cap de setmana a Manresa uns joves van ser brutalment agredits per uns quinze feixistes que venien en una furgoneta, armats i uniformats amb la simbologia pròpia. Un noi encara està en situació crítica. La gravetat dels fets i de l'atac, el drama de les seves conseqüències, és inversament proporcional al ressò que han tingut als mitjans de comunicació o en els pronunciaments polítics. No pot ser que fets com aquests no ocupin planes de diaris. Que està passant?
Aquesta definició de llops solitaris, no pot tranquil·litzar, ni reflecteix la realitat del que està succeint. El panorama europeu constata que en la majoria de països el feixisme s'està estenent de manera molt perillosa. I el llenguatge és imprescindible. Com deia Walter Benjamin, “cal conèixer l'arbre pels seus fruits”. Valorem les conseqüències depenent d'un relat o d'un altre. No podem renunciar a explicar el que està passant i l'abast de dramàtic risc que aquests fets comporten. Tots aquests fets són crims d'odi i de discriminació. Sigui per motiu religiós, d'ètnia, de gènere, d'orientació sexual o d'ideologia.
Hannah Arendt va consignar el concepte de la banalitat del mal. Ella explica molt bé com els que varen permetre el genocidi jueu varen ser persones buròcrates i tecnòcrates que eren gent ordinària, “criatures del seu temps”. L'acceptació en aquell moment de les mesures antijueves va anar penetrant de manera progressiva en el poble. Finalment les normes convencionals que diuen que fer mal o matar està malament se substitueixen pel principi “sota algunes circumstàncies, és lícit agredir o matar algú”. Els discursos totalitaris s' emparen, segons el sociòleg Aaron Beck, en la sacralitat de la causa pròpia, la maldat, la culpabilitat i l'agressió en el terreny de l'altre. Cap capacitat d'empatia, cap consideració d'humanitat.
L' Oficina Europea de drets humans té enquestes que demostren que el 82% dels fets que es produeixen no es denuncien. Això s'explica per la desconfiança en les institucions, la por, el desconeixement dels drets... i, cosa que es pitjor, el temor de les víctimes a no ser cregudes.
La persecució dels discursos masclistes de l' imam de Terrassa, que incentivaven a la violència contra les dones no submises, és una bona reacció de la justícia, i una bona noticia que l'Institut Català de les Dones es personi en la causa. No es pot afluixar en l'àmbit educatiu, en la lluita policial, en les actuacions judicials.
La llum ve de les declaracions de condemna del masclisme de les associacions de l'islam a Catalunya, o dels comunicats idèntics de la comunitat jueva i àrab a França, rebutjant l'enfrontament. I aquest són els gestos que provenen del costat bondadós de la humanitat. L'esperança.
