Genocidi: el nom a cada cosa
Totes les paraules tenen el seu significat, amb un abast prou definit per exigir una interpretació seriosa i delimitada al propi àmbit. Amb tot, és fàcil caure en la temptació de donar la volta a alguns conceptes per utilitzar-los a favor de les pròpies teories, més o menys encertades. Aleshores, les paraules resulten malmeses i es converteixen en simples caricatures del valor que poden tenir, tot i que s'hagin utilitzat per avalar arguments de realitat contrastada. En aquesta mateixa secció, el proppassat dissabte dia 24, Assumpció Cantalozella argumentava l'espoli cultural, econòmic i identitari que suportava Catalunya per part d'Espanya i França i el qualificava de genocidi, amb lletra majúscula i fins titular l'article amb aquest mateix nom. Talment, la tesi de l'article em genera la necessitat de mostrar-hi la meva discrepància.
Segurament Cantalozella té suficients raons per confeccionar una llarga llista de maltractaments soferts per Catalunya des de la voluntat expansionista de les nacions veïnes, molt propenses al pillatge i al concepte de drets de conquesta. De tot això n'hem parlat molt, però segurament mai no n'haurem parlat prou. Mes, una cosa és aquest concepte depredador i una altra és parlar de genocidi, una noció nascuda a meitats del segle XX per definir determinat comportament que no pot ser utilitzat alegrement.
Efectivament, el terme genocidi fou encunyat pel jurista Raphael Lemkin, jueu nord-americà d'origen polonès, al 1944, per definir aquell “crim sense nom” que poc abans havia invocat Winston Churchill. I, com bé escriu Cantalozella, el nom és suggerit per la fusió de la paraula grega genos (raça) i el sufix llatí cide (de caedere, matar). Lemkin intentava llegir la Xoà com a plenitud de totes les barbàries comeses des de l'antigor, quan els pobles superiors intentaren destruir i aniquilar grups ètnics considerats inferiors. Encara, poc després, Hannah Arendt considerava l'holocaust com a “l'experiència fonamental de la nostra època, al mateix temps que la seva misèria fonamental”. Tots eren davant d'una liquidació inèdita, que feia necessària la creació d'una paraula per definir-la.
Amb tot, ni els mateixos processos de Nuremberg van jutjar cap genocidi, si bé van apuntar el terme de “crims contra la humanitat” per evocar “l'assassinat, l'extermini, l'esclavització, la deportació i qualsevol acte inhumà comès contra la població civil”. Fou la resolució 96 de l'Assemblea General de les Nacions Unides que cità i condemnà per primera vegada el genocidi, un fet reforçat per la Convenció del 9 de desembre del 1948, on s'intentava definir molt més com a crim suprem contra la humanitat, si bé amb els equilibris forçats per la pressió de la Unió Soviètica. En una aportació més contundent, el jurista holandès Pieter Drost dedicà gran part de la seva carrera a estudiar el genocidi en la història, per acabar definint-lo com “la destrucció física deliberada dels sers humans en raó a la seva pertinença a una comunitat humana de qualsevol tipus”, una definició prou contundent.
Amb uns precedents històrics força bàrbars (els pobles indis de l'Amèrica del Nord, els baulé a la Costa de Marfil o els herero al sud-oest africà en són uns clars exemples), l'acció otomana contra els armenis inicia la llista de genocidis reconeguts com a tal durant el segle XX. La llista de la barbàrie és significativa: ucraïnesos, jueus, gitanos, cambotjans, bosnians i tutsis ruandesos conformen el quadre de la infàmia. És per respecte als fets i als pobles que els patiren que no es pot utilitzar el terme genocidi fora del seu context. Segur, cal donar el nom adequat a cada cosa.
