Lleialtat

M'assabento llegint aquest diari, que també és el seu, que l'administració de l'Estat deu més d'11.000 milions d'euros a Catalunya. Una part important deriva d'una deslleialtat clamorosa: l'Estat promet uns diners a Catalunya però després, amb les més variades excuses, no els paga. Ho recorden? És quan Elena Salgado va explicar que, com que el govern del PSOE estava en funcions, no era convenient satisfer un deute al qual s'havia compromès solemnement en seu parlamentària. I qui dia passa any empeny.

Però hi ha una altra manera més subtil d'encolomar-n'hi, que consisteix a legislar una sèrie de serveis, com el derivat de la llei de la dependència, perquè els paguin les autonomies. De cara a la galeria, el govern del PSOE quedava com el més progressista de la història; però qui havia de pagar la factura era un altre. No em diran que tota l'operació no té el seu què.

L'actual govern de l'Estat no paga els deutes perquè no té diners. Això està a la vista. Però, en comptes de respondre a les queixes raonades amb l'actitud de la diva ofesa davant una crítica adversa, hauria d'aprofitar l'oportunitat per fer un gir. Si ara mateix Rajoy vingués no com el senyor al qual li hem de retre acatament, sinó buscant complicitats per sortir-se'n, el clima polític canviaria radicalment. Rajoy hauria d'apropar-se a Catalunya reconeixent el deute que ara mateix no es pot pagar i demanant un cop de mà per sortir del tràngol. L'aritmètica parlamentària fa innecessari aquest gest, però si Rajoy el fes alguns potser pensaríem que les coses estan canviant a Espanya.