Ítaca

Ítaca, la pàtria d'Ulisses, s'ha convertit en la imatge mítica del lloc on ha d'anar el nostre país: la independència. Els he confessar que quan vaig sentir que el president Artur Mas utilitzava aquesta imatge, vaig pensar que era un polític molt hàbil. Per què? Doncs perquè el que necessita qualsevol poble en moments de desorientació és marcar-se algun gran objectiu. Rajoy l'hauria de copiar. També en això.

Des del minut següent que Mas va exposar aquesta imatge, alguns van intentar desqualificar-la amb la cançoneta de sempre: que si ara estem en crisi, que si ara no són hores, que si aquests no són els problemes que preocupen a la gent, etcètera. Per cert, en canvi, això del mapa del temps de TV3 sí que sembla que preocupa molt la gent. Si més no, determinada gent.

Ítaca, el poema de Konstandinos Kavafis, traduït pel gran Carles Riba, conté la clau del full de ruta de Catalunya.

Perquè d'una banda ens explica que tan important com arribar a Ítaca és el viatge. Que és el punt en què ens trobem ara mateix.

Però, a més, el poema, que jo recomano sempre a tota persona que passa per un mal moment, ens diu: “Els Lestrígons i els Ciclops, i el feroç Poseidó,/ mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins de la teva ànima,/ si no és la teva ànima que els dreça davant teu.”

Les estrofes de Kavafis són profètiques, i en aquests moments de crisi personal i social són molt valuoses. En el nostre camí d'Ítaca hi haurà qui ens posarà tots els obstacles que pugui. Però el que no podem fer mai és aixecar-los nosaltres mateixos.