Un sofà a la riba
Xiclets i metàfores
El mar és traïdor, com ho són les metàfores
Les metàfores poden arribar a ser una arma de destrucció massiva. Sobretot, si perds el control sobre els seus efectes i t'emboliques amb un nus que saps aproximadament com es va iniciar però que desconeixes del tot a quina destinació et du o de quina manera el podràs desfer. De fet, ara mateix, acabo d'escriure sobre la metàfora com un nus i, a aquestes altures, ja veig que vaig per mal camí. Tornem a l'element real, doncs, que sempre és la manera més assenyada de trencar amb el malefici metafòric. Fa uns dies, en la cloenda del congrés de Convergència, Oriol Pujol va reblar el clau de les referències marines que fa temps que figuren en el codi de conducta i en el manual d'estil del partit. Segurament tenen ressonàncies anteriors, però es consoliden amb una imatge d'Artur Mas que va fer forat en el seu moment, la del capità que governa la nau, la del mariner que controla el timó per enfilar la travessia cap a Ítaca. Oriol Pujol també va parlar de naus. Dues naus amb comandants com el seu pare i com el president, a les quals segueixen tot de barques i barquetes en una mena de processó laica i reivindicativa de la Mare de Déu del Carme nacionalista. Aquestes barques i barquetes, avisades per les naus que van al capdavant, superen esculls i fugen de les aigües podrides (com la de tots els ports, és clar) per dirigir la proa cap a la terra promesa, cap a una illa mítica que representa, en l'imaginari, el final de l'etapa, l'objectiu del viatge.
No nego que una metàfora nàutica no tingui predicament. Reuneix unes condicions objectives immillorables. Una nau és sòlida davant l'embat de les onades, davant la força de les tempestes, davant el que és desconegut. Una nau avança i senyoreja sobre la superfície del mar. Una nau és elegant i poderosa. I les barquetes que la segueixen, fent sonar les sirenes en senyal de joia, un concert marítim, i sempre que evitin acostar-s'hi massa, saben on és el nord gràcies a l'estela que deixa el transatlàntic. Però el mar, posats a fer, també té naufragis i oratges i maltempsades. És traïdor. Com ho són les metàfores, tan vanes, al final, que fan riure. Les estires tant que s'acaben convertint en un xiclet sense gust. Massa mastegat, inútil, tan insípid. Aleshores, amb aquest xiclet només es pot fer una cosa. Llençar-lo a les escombraries amb delicadesa i urbanitat.
