L'ascensor
L'àmplia classe mitjana forjada en els anys de bonança del darrer quart de segle s'està fonent. Dècades d'accés dels treballadors a nivells de benestar homologables a Europa i de multitud d'empresaris autònoms fruint dels moments àlgids del consum interior europeu s'han acabat. L'atur afecta quadres intermedis d'empreses industrials o comercials. El món fins ara intocable de la funció pública ha rebut un cop del qual no s'aixecarà durant anys. I com a conseqüència, l'enfonsada del consum provoca una traca de tancament de comerços inaudita. Excepte les capes més privilegiades del país, la resta de gent veiem a prop nostre –ben a prop– petites o grans tragèdies de gent sense feina; i el que és més greu, sense expectatives de tenir-ne. L'ascensor social s'ha aturat. I en molts casos s'ha posat a baixar cap a les primeres plantes.
Qui s'havia beneficiat d'aquest ascensor des dels anys seixanta del segle XX? Els fills de pagesos emigrats a la ciutat per fer de treballadors o comerciants. I els seus néts, que o bé han ampliat el negoci o bé han accedit al món professional després d'una carrera universitària. La primera immigració d'origen espanyol sorgida de la repressió franquista i terratinent dels llocs d'origen, i de la qual les successives generacions van ascendir de forma similar a les dels autòctons. I finalment, la darrera onada migratòria extraeuropea, que tot just començava a pujar de la planta baixa a l'entresòl. El que està passant és comparable als efectes devastadors d'una guerra (en aquest cas sense armes). I es troben a faltar lideratges forts com els que permeteren a l'Europa derruïda refer-se de la desgràcia i reinventar-se en un nou període de prosperitat.
El cas català és més dramàtic perquè a les febleses del conjunt europeu s'hi afegeixen les debilitats estructurals espanyoles que carreguen sobre les espatlles catalanes. Per això cada dia que passa sense que el partit que ha tingut més poder que mai a Catalunya, CiU, faci el pas que només predica els caps de setmana de congressos, la Generalitat que administra, les diputacions i tots els grans ajuntaments seran vistos per la població de forma creixent com a còmplices i instruments de la degradació social que estem patint. Continuar insistint en sacrificis a Catalunya és ser el braç executor de la política d'ocupació i explotació colonial de Rajoy, que es nega a abaixar els sous als seus funcionaris, no fa reformes estructurals de l'Estat –això ens portarà a una intervenció europea abans d'acabar l'any– mentre continua la confiscació fiscal sobre els ciutadans de Catalunya.
Però hi ha més coses. En aquests temps turbulents en què la majoria està baixant posicions relatives en la piràmide social, els casos de presumpta corrupció que han tardat poc a reaparèixer a les files del partit del govern, les pràctiques sectàries que en els segons i tercers nivells de la nova administració s'han implantat, desplaçant professionals solvents per mediocritats amb carnet, no són les millors cartes per jugar quan hom predica que vénen temps de confrontació amb l'Estat. Que quan la majoria baixa una minoria d'espavilats vulguin ascendir individualment aprofitant-se de les despulles de la cosa pública no s'aguanta.
Finalment, l'ascensió simbòlica, tan important com l'econòmica, que ha significat l'assumpció de la llengua catalana per a la majoria de ciutadans nouvinguts, és bombardejada per terra, mar i aire pel Partit Popular, que és qui exerceix de força determinant al Parlament de Catalunya. El català com a instrument de cohesió i ascensió social vol ser enviat a la marginalitat folklòrica i com a conseqüència passar de l'empobriment econòmic i social a la misèria intel·lectual d'un país despersonalitzat, sense tremp i sense civisme.
Quan tots els ascensors públics baixen o estan en risc de baixar, si no volem caure en una depressió col·lectiva, cal que la gent més activa, innovadora i amb esperit cívic en els camps empresarial, sindical, de les entitats del tercer sector, ciutadans anònims, s'organitzin, cooperin, lluitin per recuperar col·lectivament l'ascensió social, que alhora serà necessàriament nacional i democràtica. Ni que s'hagi de fer per l'escala i d'esglaó en esglaó.
