A Ítaca haurem d'anar?
La metàfora és una figura retòrica que sembla senzilla però que amaga una complexitat notable. Deu ser per aquesta aparent facilitat que ens hi veiem amb cor de recórrer-hi constantment, malgrat que són pocs els qui aconsegueixen formular-les amb precisió i bellesa. Des que Lluís Llach va musicar el poema de Konstandinos P. Kavafis, el recurs al viatge a Ítaca ha estat repetit fins a la fatiga. Trobo que se n'ha fet un abús i que no sempre s'ha usat amb exactitud. També deu ser per l'enganyosa simplicitat del poema, sobretot si es parteix de l'adaptació feta per Llach.
Quan Kavafis va afrontar el mite d'Ulisses (1911), l'heroi que Homer havia creat com a semidéu feia segles que havia arribat al seu regne d'Ítaca convertit en home (havia renunciat a la immortalitat oferta per la nimfa Calipso) i s'hi havia trobat amb l'esposa Penèlope i el fill Telèmac i n'havia marxat un altre cop perquè s'hi avorria i tenia fal·lera per la saviesa i la plenitud humanes. Tennyson li farà explicar que s'havia fet a la mar “perquè viure no és respirar”, perquè la vida no s'ha d'estalviar, s'ha de gastar, perquè seria menyspreable aturar un esperit que, malgrat ser ja vell, vol seguir aprenent “com se segueix una estrella que cau, més enllà del límit més extrem del pensament humà”.
Ulisses és un personatge fascinant. Va començar sent un secundari a la Ilíada, va convertir-se en el protagonista de l'Odissea i, immediatament, va trencar els límits del poema homèric per adquirir biografia pròpia.
El primer Ulisses és un personatge que destaca pel seu enginy i astúcia, però sense cap escena notòria. Transita per la Ilíada preocupat per guanyar la guerra i deixa el paper d'heroi a la resta de prínceps aqueus, d'un llinatge més pur; per aquest motiu, no acaben de mirar-se'l amb confiança. La seva primera aparició literària, de què en guardem testimoni s'ha de precisar, és més aviat secundària i antiheroica. Serà molt més tard que Virgili, a l'Eneida, li donarà el mèrit d'haver ordit el parany del cavall amb què derrotaren els troians. Llavors, Ulisses ja és un personatge que ha crescut de manera imparable i que ha trencat tots els lligams que el tenien reclòs a la Ilíada i l'Odissea, s'ha obert al vast oceà de la literatura i les arts i ha començat a adquirir tota la força i l'atractiu que el fan un mite fascinant.
Kavafis es va trobar amb una biografia completada per Dante Alighieri en el cant XXVI de la Divina Comèdia i per Lord Alfred Tennyson en el seu poema Ulisses. Mentre que Dante el situa a l'infern purgant la gosadia d'haver desafiat Déu i haver volgut fer-se savi accedint a la veritat del món i els defectes i les virtuts humanes, Tennyson omple el buit que ha quedat pendent de comprendre i que són les raons que l'havien impulsat a marxar d'Ítaca per segona vegada tot i saber que en aquell viatge hi trobaria la mort.
L'epitafi el va posar James Joyce (1922) en convertir Ulisses en l'home quotidià i mediocre, amb un nom tan vulgar com Leopold Bloom, condemnat a llevar-se un dia i un altre per dur una vida miserable, repetitiva, plena de rutines absurdes, buscant de manera inexorable i inútil la veritat inaccessible i fascinant que carreguem, feixuga, en el nostre interior: “Tota la vida consisteix en molts dies, dia rere dia. Caminem a través de nosaltres mateixos, trobant lladres, fantasmes, gegants, vells, joves, esposes, vídues, cunyats adúlters. Però sempre trobant-nos a nosaltres mateixos.” Per a Joyce, Ulisses és tothom o, dit en paraules d'Erich Auerbach, “l'home que tots nosaltres som”.
El mite d'Ulisses ha seguit viu, per més que Joyce n'esgotés els camins. Giorgio di Chirico va pintar Il ritorno d'Ulisses (1968) vogant en un mar interior cap enlloc, i Theo Angelopoulos a La mirada d'Ulisses (1995) va filmar un viatge que ens explica individualment i col·lectiva.
Kavafis va comprendre que a Ítaca s'hi ha d'anar, però que no cal arribar-hi.
