Quin quadre!

Dimecres de la setmana passada, la vigília de la vaga general que, en general, va ser més manifestació que vaga, la classe política representada pel senyor José Bono, expresident del Congrés dels Diputats, clavava una bufetada a les galtes de tots els treballadors. Bono, que ja no en deu fer prou amb els miralls, resulta que ara es vol contemplar també a les parets de la cambra baixa, immortalitzat en una pintura. Es veu que és costum de la casa, mal costum perquè ens costa una barrabassada de diners a tots els que paguem el quadre, exactament 82.600 euros que, com és de suposar, es deuen repartir el pintor i l'inevitable, el sempre anònim comissionista. Ja ho sabem prou: les comissions també són un mal costum ben estès al sector públic. Gràcies a la notícia, que posa de manifest l'abismal desconnexió entre la classe política i el país que se suposa que han de salvar, hem conegut també la trifulga entre Bono i el seu predecessor, el també socialista Manuel Marín. Es veu que, a l'hora de plegar, Marín es va negar a deixar-se fer el quadre i va considerar que amb una simple fotografia ja n'hi hauria prou. Bono s'hi va oposar i fins l'últim moment ha intentat, sense èxit, convèncer el company de files perquè s'avingués a seure unes hores davant l'artista del pinzell que havia de convertir-lo a ell també en immortal pintura. L'escàndol no s'atura aquí. Finalment, Marín ha tingut fotografia en comptes de tela però en aquest cas el pressupost ha pujat a 29.780 euros. Déu n'hi do per un simple clic. Valdria més que es posessin tots plegats en mans dels esforçats dibuixants que, ara que comença a fer bo, pots trobar a qualsevol passeig marítim. Una caricatura penjada al Congrés dels Diputats seria més barata i s'aproximaria molt més a la imatge que d'ells tenim.