La ciutat cremada

Dijous passat, com una mena de dijous tràgic, vam patir en carn pròpia, i ho vam mostrar a tot el món. La deplorable i dolorosa Barcelona en flames. Per desgràcia, hem convertit aquestes guerrilles urbanes en una icona de la ciutat. Amb la pretesa i acomplexada tolerància a la intolerància, tots hem estat una mica responsables que la serp creixés entre nosaltres d'aquesta manera. Personalment, no m'acostumo a l'intent de molta gent i sectors, de fer-nos veure una realitat diferent de la que és i potser ja és hora que ens tractin com a una societat adulta i que rebutja que la tractin com una ximple. Per què tanta gent quan parla públicament s'esforça a repetir-nos que allò que veiem amb els nostres propis ulls no és veritat? Per què aquest intent tan esforçat de dir-nos que els violents són una minoria?

Per què no ens atrevim a dir les coses pel seu nom? A veure, vam començar el dia de la vaga, i de matinada “piquets informatius” dels sindicats majoritaris van encendre barricades per tallar el trànsit als que volien exercir el dret a treballar. I també hi va haver piquets que es passejaven pels carrers obligant i amenaçant els establiments i empreses que no havien tancat. De tot aquest comportament, per què no n'acusem obertament els sindicats que representen els piquets? Només amb aquestes ganes de voler confondre podem entendre les paraules de Joan Carles Gallego, de CCOO, quan va dir: “ la gent no ha anat a treballar per voluntat pròpia.” Igual com les manifestacions van ser un gran èxit, la vaga més aviat va tenir un seguiment justet.

El país necessita una llei de vaga i que responsabilitzi els organitzadors de les conseqüències que se'n derivin. De la mateixa manera que qui convoca una manifestació també se n'ha de responsabilitzar i posar un servei d'ordre per contenir-ne els possibles excessos.

De les poques coses que un govern no pot delegar a la societat és la protecció de l'ordre, la propietat i els drets de les persones, i és per aquesta defensa de la societat que tenen democràticament donada i en exclusiva, l'ús de la força. I fa molt de temps que observem com aquesta obligació governamental, de defensa del nostre dret de ser protegits, s'incompleix. Segurament, com molt bé diu el conseller Felip Puig, per ser eficients en la protecció de la societat i els seus drets i béns, no només és un problema policial; també tenim una legislació inapropiada per les circumstàncies actuals de tal manera que ser guerriller urbà surt pràcticament gratis. I si bé el conseller té raó, també es descuida que són els polítics els únics que tenen la possibilitat de canviar les lleis per adequar-les a la realitat i, fins avui, ningú no ha mogut ni un dit fora de les declaracions en els moments d'emergència. Malgrat el que ha repetit des de dijous, molta gent interessadament, ara ja sabem que no són minoria, que ja són molts i que a més creixen en nombre, en capacitat guerrillera i amb objectius destructius. Voler incendiar El Corte Inglés de la plaça de Catalunya, no es per fer-hi broma.

Quan les condicions meteorològiques fan preveure un alt risc d'incendis en el bosc, les autoritats responsables decreten mesures restrictives i poden arribar a impedir-hi l'entrada. I la societat ho entén tot i que la gran majoria dels possibles “usuaris” del bosc són gent assenyada i que el cuiden perfectament. La meva impressió és que la societat està molt més sensibilitzada per un bosc que es crema que no pas per una ciutat. Els aplaudiments d'una massa de manifestants mentre destrossaven o cremaven establiments són una mostra de l'alt grau de decadència social que té una part de la societat.

L'impacte de les portades de la premsa internacional i el de les imatges de les principals televisions del món de la Barcelona del dijous té un efectes econòmics i d'imatge negatius inqüestionables. I el mobiliari públic i centenars d'establiments damnificats, un cost econòmic que no accepta cap justificació.

Com una vegada em va dir en Josep Pla, “l'ordre va molt lligat amb l'economia” i una ciutat cremada no és el camí per sortir d'aquesta crisi econòmica.