Solució diplomàtica amb l'Iran?

Sembla molt difícil. L'Iran no vol cedir davant dels Estats Units i la Unió Europea, que el pressionen amb l'embargament del petroli perquè renunciï al seu programa nuclear. Teheran creu que el president nord-americà, Barack Obama, no intervindrà militarment ni tampoc no permetrà que ho faci Israel enmig d'un any electoral. I sap que la UE, estancada econòmicament, no està per a gaires aventures. Té una part de raó. Els EUA no vol empantanegar-se un altre cop a l'Orient Mitjà quan han sortit del vesper de l'Iraq i es plantegen anar-se'n de l'Afganistan, i prioritzar la seva presència política i econòmica a l'Àsia del sud i l'Àsia oriental amb l'objectiu de contenir la Xina. Però en tota aquesta equació estratègica hi ha un factor que s'escapa dels càlculs de Teheran: un Israel que tem un Iran nuclear amb prou capacitat per esborrar-lo del mapa. Un risc insuportable per als jueus. Pensen que si no actuen en un termini de pocs mesos, durant el 2012, ja no hi haurà marxa enrere per a l'Iran, perquè aleshores ja serà una potència nuclear. Consideren que el 2013 serà massa tard.

El món es troba davant un dilema greu: si Israel ataca l'Iran, podria explotar un conflicte regional amb conseqüències greus per a l'economia mundial. Un atac a les centrals nuclears iranianes no garanteix que se solucioni el problema. És una missió militar molt més perillosa i complexa que les que Israel va emprendre contra els programes nuclears de l'Iraq el 1981 i de Síria el 2007. Les instal·lacions nuclears iranianes estan geogràficament a 3.500 quilòmetres d'Israel, i estan disperses per diversos complexos en un país extens i llunyà. Alguns objectius estan situats a una gran profunditat i, per destruir-los, cal un armament sofisticat i precís que és probable que només tinguin els EUA. I si hi ha un atac israelià, l'Iran té capacitats balístiques per intentar tornar el cop. Una situació que agreujaria la crisi a escala regional i global: els preus del petroli i del gas pels núvols, igual que les factures energètiques dels països consumidors de la UE; els països àrabs encara més inestables i dividits; una reacció ràpida de les comunitats xiïtes de Bahrain, Kuwait i l'Aràbia Saudita, un previsible ressorgiment del terrorisme radical contra Occident, etcètera.

Però si l'Iran aconsegueix convertir-se en una nova potència nuclear, s'obrirà la via perquè altres països de dins i de fora de la regió també intentin desenvolupar els seus propis programes per tal de dotar-se d'armament nuclear. L'Aràbia Saudita, Turquia i Egipte podrien ser els següents aspirants a nuclearitzar-se. I un Orient Mitjà amb diverses potències nuclears històricament, ideològicament i religiosament enemigues seria un polvorí. Barack Obama i el primer ministre Netanyahu es van reunir a Washington el 4 de març. Els EUA van demanar temps i paciència a Israel per evitar un conflicte més gran. Obama confia que la diplomàcia i les sancions internacionals frenin l'Iran. Però no va descartar cap opció. La militar, tampoc.

Les negociacions amb l'Iran es reprendran en el marc del grup 5 + 1 (els 5 membres del Consell de Seguretat de les Nacions Unides més Alemanya). Teheran no es negarà a negociar, però pot ser que només pretengui guanyar més temps, una tàctica que va utilitzar amb èxit Corea del Nord fins que es va convertir, de facto, en una potència nuclear. Avui disposa d'un arsenal que li permet fer xantatge als seus veïns. Però els nord-coreans no tenen com a veïns els israelians, els quals, per cert, també són una potència nuclear.