Educació cívica: un joc?
El catalans fem esforços per donar una excel·lent educació ètica als nostres adolescents: per què no ens en sortim encara prou bé? Aquesta àrea d'ensenyament –incomprensiblement menyspreada per un cert grup polític– hauria de ser més operativa: la necessitem si desitgem un món i una convivència millors.
Nens d'onze anys s'han fet preguntes com aquestes: “Què es considera un joc i què no?”, “Quan ets petit, només et pots divertir jugant?” o “Per què als grans no els solen agradar els jocs innocents?”. Formen part de la fitxa 21 del curs de Filosofia per a gent jove que desenvolupem a primer d'ESO al meu centre. La Rajae, l'Axel, la Casandra, en Jaume, la Fayza, en Nacho, la Talia i qualsevol de la vuitantena d'alumnes que el segueixen ja estan acostumats a descobrir que, de preguntes senzilles, se'n treu molt. Encara que El joc no sembli un tema acadèmic, ho acaba sent. També ens preguntem: “Hi ha jocs que no són divertits? Per què?” i “Les persones, en traiem alguna cosa bona de jugar?”. Jugar bé, educa.
Al llibre Homo ludens, l'holandès Huizinga afirma el paper central del joc en la configuració dels humans. No som només “éssers racionals” o “éssers-per-al-treball”: per alguna raó tenim una infància tan llarga. De fet, tota la vida aprenem, i jugar ens ensenya a viure. Potser ens confon sentir “Nen, no molestis, vés a jugar”, o bé “Mare, he acabat els deures, puc jugar?”. La distinció entre el que és seriós i el que sembla intranscendent no és potser nítida: de fet, hi ha qui juga amb coses ben serioses (pensin en la borsa, la política o la gestió d'una família) i trobem normes no només al Monopoly o al paintball sinó també en qüestions clau de la nostra vida. Sabem que rituals religiosos, decisions professionals o força opcions vitals tenen molt de juguesca i de risc. Cal existir així. La vida té forma lúdica: obliga a cercar respostes creatives a allò que succeeix. Qui no en sap, de jugar, té molta angoixa i frustració. Cada dia comencem una nova partida, i hem de guanyar-la o saber perdre.
Va bé conèixer les millors teories ètiques. A quart d'ESO s'aprenen l'aristotelisme, l'epicureisme, l'utilitarisme, l'estoïcisme, el tomisme, i també es parla de Kant, Sartre, Habermas, Rawls, etc. Com ja he justificat altres cops, no ens ha d'estranyar que l'alumnat ens surti una mica “relativista” (en això, els crítics sí que tenen raó), però al cap i a la fi transmetem l'ideal de la llibertat i dos paradigmes ben concrets: la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i –com a opció operativa– l'exemple d'alguns gegants de la conducta noble, com Gandhi, King i Mandela. N'hi afegim de més propers, que trobem als mitjans, la literatura o el cinema.
Entre la formació ètica i l'educació cívica hi ha una frontera subtil: ningú viu en esferes separades, la de la qualitat personal i la de l'eticitat col·lectiva. Ara sembla afavorir-se només una moralitat laica dels “bons sentiments”. Les propostes de l'emotivisme (Hume i altres) donen certs bons resultats en la infància i en les societats religiosament uniformes, amb benestar generalitzat. Però no són suficients en un món en crisi i en conflicte.
El professorat de ciutadania i d'ètica –és a dir, els de filosofia– som imprescindibles. Cal atorgar-nos el temps lectiu –més hores de classe, en concret– i l'estabilitat que ens permeti treballar, d'acord amb les famílies, oi tant que sí! Qualsevol reducció seria prejudicial per als joves. La qualitat de la vida humana –l'ètica col·lectiva i la personal– és un joc ben important, on tots hem de guanyar!
