Coneixeu València?

Imagino que vosaltres, amables lectors, coneixeu València, Ciutat de València. Una València que no s'assembla gens a la de “ofrendar nuevas glorias a España”, ni a la d'enriquir-se en quatre dies mentre el país se'n va a fer punyetes, ni a la de la platja de Madrid, sinó la València autèntica, la d'Ausiàs Marc i la dels Borja (i, per cert, digueu-los que el cognom és Borja). Doncs el meu guia, i perdoneu-me que recordi Virgili, perquè una no és Dante, es diu Alfons Llorenç, i es coneix la ciutat. La dels guies turístics ni s'hi aproxima. I anem a veure el sant Grial –i ara toca somriure, com si els valencians diguéssim bajanades: és el sant Grial, i si no, aneu-lo a veure– i m'ensenya la seu, i em mostra el nom d'un carrer que es diu Gallo –sí sí, Gallo!–, que és la traducció castellana del que hi van trobar: l'immens call jueu de València. I m'ensenya qui manava i com era la gent, i les delícies pictòriques que hi ha –des de Goya fins a Joan de Joanes– i el gòtic civil, i la immensitat de la història valenciana, delmada, burlada i tergiversada per interessos bastards. Bé, Alfons Llorenç és un savi, que els déus el beneeixin. I veure amb ell València és un dels pocs plaers que ens pot proporcionar la vida.

Hi ha mestretites que no han entès res de res, i que aixequen el tors i engolen la veu, a veure si els dóna resultat, aixoplugats en la santa mare Universitat; mestretites que no sabrien veure el talent ni que se'ls revelés com l'arcàngel Gabriel i que confonen els protocols socials amb la investigació. N'està ple, de mestretites. Els savis de debò passegen per València i escruten les pedres, i ens refresquen la memòria per recordar-nos que a València hi havia democràcia abans que enlloc del món i que el rei, si volia manar, havia d'acatar el consell de la ciutat.

Però els qui no som ni savis ni mestretites, sinó allò que es diu persones mitjanament honrades i mitjanament informades, preferim reviure l'esclat de la ciutat més important del món, quan érem capitans. I fer-ho amb un savi, modest i tendre, tot i que ell afirma que s'està fent malcarat. Jo també, Alfons, amic: cada dia sóc més malcarada. Ves quin remei!