No els convé?

Indefectiblement, davant la renovada ofensiva actual contra la llengua a les Illes, no podia per menys una revista com El Temps que dedicar-hi (la setmana passada) un monogràfic. I, també indefectiblement, al costat de constatacions empíriques (“Espanya es dirigeix cap a un futur immediat d'unitarisme”, “Tots els atacs al català són molt ben pensats, gens improvisats”), brillaven afirmacions grandiloqüents des de la ingenuïtat del wishful thinking, com ara la de confiar en una interpretació de la llei en clau no espanyola per part dels poders judicials o la de sentenciar que, una tal possibilitat, “no els convé”(?) “perquè això significaria una mobilització immediata del poble català” (!).

I bé, si alguna garantia té en qualsevol conflicte el més feble de no ser cruspit per l'oponent és la de no sobrevalorar-se, i menys a costa d'invocar imperatius ètics o legals a l'adversari.

A PP i PSOE, amb els seus feinabruters en forma d'UPyD i de Ciudadanos, ara els convé més que mai arremetre contra tot el que no sigui l'España una. Per evitar que l'opinió pública no sols se centri en la crisi. Per carregar-ne els neulers a bocs expiatoris més fàcils que no són els seus autèntics responsables. Per liquidar d'una vegada els malentesos de la transició. Perquè, davant la incapacitat de ser algú al món, importa almenys anorrear les encara irredemptes colònies interiors. Etc.

Les respostes de la societat catalana a tanta política exterminadora són, de moment, tan simbòliques i emotives (d'on l'encomi que si més no es mereixen) com poc efectives.

I si una rèplica consistís a prendre consciència de la inanitat internacional de la llengua que volen imposar? Per què tothom retreu als presidents espanyols que no sàpiguen idiomes i ningú als seus homòlegs estrangers que no sàpiguen espanyol? Renunciar a la llengua del país per la d'un exotisme castís?