Temps variable

En aquests rodals el temps variable ens posa nerviosos. Estem acostumats a viure sense núvols i a pensar que si el dia comença amb sol acaba amb sol. Ningú no surt de casa amb paraigua si no està caient un ruixat en aquell moment. El clima benigne i estable és encara el nostre capital més segur. A la primavera, però, els nostres homes del temps comencen a parlar com els seus col·legues anglesos: fan prediccions que cobreixen gairebé totes les possibilitats sense gosar apostar clarament per cap. En aquesta estació de l'any els nostres meteoròlegs s'embarbussen i perden l'aplom guanyat a còpia d'anticicló persistent. La variabilitat primaveral els treu de polleguera i han d'acceptar la gramàtica incerta que suggereixen expressions com “podria ploure en qualsevol indret de Catalunya”. Pels anglesos la predicció del temps no té secrets. Només hi ha dues opcions disponibles: a) plourà tot el dia amb alguns intervals de sol, i b) farà sol tot el dia amb alguns intervals de pluja. La resta és literatura. A nosaltres ens toca, ara, viure temps insegurs. A la inestabilitat financera habitual hi hem d'afegir, durant un parell de mesos, la inestabilitat atmosfèrica, una combinació que només pot augmentar la desorientació general. Als anys seixanta, en plena guerra del Vietnam, una organització d'estudiants americans favorable a la lluita armada es feia dir: The Weathermen (Els homes del temps). A mi, ni en Molina ni en Mauri no m'han fet pensar mai en terroristes, però aquells joves radicals no tenien cap interès a escoltar les prediccions de temps variable dels meteoròlegs. Ells volien sentir consignes i escoltaven les lletres que cantava un jove com ells, un xicot de pèl arrissat que es deia Bob Dylan. “Per saber d'on bufa el vent no et cal escoltar l'home del temps”, cantava en Dylan i d'aquí van agafar el nom aquells joves revolucionaris que no volien dubtes ni vacil·lacions. En temps incerts, amb climatologia variable, les prediccions solen tirar pel dret: a cops de vent.