El bon lladre
El pessimisme, fins i tot quan és pessimisme lúcid, acostuma a tenir mala recepció i tothom intenta conjurar-lo. En canvi l'optimisme, fins i tot quan és patològic, sol ser acceptat amb entusiasme. En els inicis del reconeixement oficial de la crisi econòmica que patim, va aflorar un optimisme malaltís que presentava la crisi com una possibilitat de redempció. Segons aquest corrent d'optimisme la crisi havia de tenir una funció reordenadora: gràcies a ella s'anul·larien els sectors professionals improductius i s'aplicaria un paquet de mesures que posarien fi als privilegis seculars i a moltes males pràctiques laborals, econòmiques i, sobretot, financeres. Snif!
Tres anys després d'aquell vendaval optimista, i d'una manera molt emblemàtica al llarg d'aquestes últimes setmanes, els ciutadans de l'Estat espanyol estem en condicions d'assumir que aquella fe en la crisi era una superstició, una superstició dolça com tants i tants productes opiacis, però del tot enganyosa. El cas és que amb l'intent de recaptar 2.500 milions d'euros provinents del diner negre resguardat en paradisos fiscals, el govern central acaba d'aprovar una amnistia fiscal per a tots aquells impostors multimilionaris que han evadit capital i han estat defraudant Hisenda i, per tant, també el conjunt de la societat. El missatge per a les velles i joves generacions és clar: entre els delinqüents encara hi ha castes. Aquesta idea es materialitza d'una manera pràctica: mentre que la delinqüència comuna és perseguida i castigada amb severitat, la delinqüència de guants blancs és mereixedora d'un catàrtic ritual de purificació. No en va la setmana passada ingressava a la presó un home que havia robat un radiocasset en un supermercat, mentre desenes de delinqüents polítics i financers tenen plena llibertat de moviments, i fins i tot susciten aquesta repugnant admiració velada que molts ciutadans il·lusos els tributen.
En aquesta mateix sentit de degradació es poden interpretar les exempcions fiscals, arquitectòniques i de normativa laboral que exigeix el multimilionari Sheldon Adelson per a la implantació del complex d'Eurovegas i que les diverses administracions aspirants estarien disposades a acceptar. Un estat dintre d'un estat: és aquesta la nostra circumstància. La crisi no només era econòmica. També, i sobretot, era cultural, cívica, política. Moral.
