Crisi, vaga i pressupostos

Una setmana després no té sentit entrar a valorar la guerra de xifres (en seguidors de la vaga, manifestants o consum elèctric). Com sempre altes (baixa en el consum elèctric) pels convocants; tot el contrari pels governs i la patronal. Fins ací, tot de manual: reforma laboral, convocatòria de vaga general feta pels sindicats, vaga i guerra de xifres. I més si a Madrid governa el PP amb majoria absoluta. Però res d'això és essencial. Sí, és una resposta de manual. I què? Això no és suficient per amagar el malestar ciutadà que batega darrere la vaga. Aquest cop, després del fracàs del govern de José Luis Rodríguez Zapatero i vistes les primeres iniciatives del PP, no valen les explicacions de sempre. Hi ha un malestar transversal que té poc a veure amb el vot que dipositen a les urnes els mateixos ciutadans que es manifesten. Hi ha un component de resposta socialista i dels sindicats a la majoria absoluta del PP. Però també hi ha un component que va més enllà. Hi ha el convenciment que ningú sap com sortir de la crisi –ni el PSOE, ni el PP– però que sempre els toca pagar als mateixos. I aquesta és una percepció transversal perquè la crisi està laminant les classes mitjanes i populars.

Per acabar-ho d'adobar, el projecte de pressupostos que dimarts va presentar el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, preveu que la inversió del sector públic estatal a Catalunya caurà fins els 1.403 milions d'euros (l'11% del total estatal), la qual cosa suposa una retallada del 45%, la més elevada de totes les comunitats i molt lluny del pes de l'economia catalana en el conjunt estatal. A més, tampoc recull els 219 milions pendents de cobrament de l'exercici del 2009, ni els 759 del 2008, la
qual cosa suposa un incompliment de
la disposició addicional tercera de l'Estatut (“La inversió de l'Estat a Catalunya en infraestructures... s'ha d'equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l'Estat per un període de set anys...”). A Catalunya, per tant, el malestar sorgeix
de la percepció que sempre paguen els mateixos i més encara si resideixen a Catalunya. A la resta de l'Estat de ben segur que la percepció majoritària és completament diferent pel que fa al
segon punt, perquè el fracàs de l'estat de les autonomies ha contribuït a distorsionar els greuges comparatius –objectivament inqüestionables pel que
fa al dèficit fiscal català i l'incompliment per part dels govern de Madrid, l'anterior i l'actual, dels pagaments que corresponen per llei– fins a extrems irracionals. El problema és que a casa nostra la crisi pot escombrar també l'autogovern i una gran part del teixit productiu fins al punt de comprometre la viabilitat econòmica del país. A Catalunya la crisi és encara més transversal i exigeix respostes diferents.

Cal una resposta de país perquè el moment ho exigeix més que mai. No n'hi ha prou de confrontar propostes en el Parlament o en els mitjans de comunicació. Potser que tots plegats –govern, partits polítics, sindicats, patronal i ciutadania– intentem consensuar com ens en sortim sense malmetre la cohesió social i, de retruc, el procés de construcció nacional, perquè llavors hi perdríem tots. Els cants a la unitat sempre tenen un punt d'ingenuïtat, però, en les actuals circumstàncies, la profunditat de la crisi i el maltractament a què sotmet el govern de Madrid els ciutadans de Catalunya no deixen gaire marge de maniobra: o ens plantem com a país i donem una resposta contundent i unitària o ja podem dir adéu a qualsevol fórmula d'autogovern.