Els invisibles
L'islam confereix la il·lusió de ser algú –un guerrer, un heroi–, la realitat indubtable del reconeixement d'un plegat d'acòlits i la sensació d'anar dirigits cap a un destí colossal
Acaba de ser traduïda per primer cop al català la cèlebre novel·la de Ralph Ellison, Un home invisible (Editorial Quaderns Crema; traducció de Dolors Udina). El llibre d'Ellison pot llegir-se com una crònica descarnada de la situació dels negres durant les primeres dècades del segle XX als Estats Units, però va més enllà –com acaba fent sempre la literatura més gran– i s'acaba convertint en una descripció de la impotència de l'ànima humana quan se li regateja una de les coses que més ansieja: el reconeixement. En la primera escena del llibre ja hi trobem tot el suc: aquest home invisible –un negre marginat– ataca una nit un jove blanc –ros i d'ulls blaus– fins a gairebé matar-lo, i tot perquè ha topat amb ell i aquest no s'ha disculpat. La invisibilitat del negre, com afirma el narrador, prové “dels ulls interiors” de l'altra gent, que “rebutja” veure'l i l'acaba convencent de la seva manca de vertadera existència.
Aquesta necessitat inestroncable de visibilitat, de reconeixement per part d'una societat que el margina i li nega l'alteritat (que no el considera un jo amb una dignitat equiparable a un altre ciutadà ni li ofereix els canals per fer-se visible amb igualtat de condicions) va abocar el protagonista de la novel·la al radicalisme polític, al coqueteig violent amb la Germandat (el Partit Comunista): una instància que li assegura, en principi, aquest reconeixement entre els seus membres, i gràcies a la qual els pàries havien d'acabar ocupant el centre de l'escenari social.
Mohamed Merah, l'assassí gihadista de Tolosa de Llenguadoc, responsable de la mort de set persones, havia enregistrat un vídeo en el qual es mostrava a si mateix fent el boig amb un cotxe, executant acceleracions i giragonses a tota màquina enmig d'un terreny que li permetia aixecar polseguera. És un vídeo com en circulen molts a la xarxa, en els quals el mateix perfil de joves fan filigranes temeràries amb els vehicles (per exemple transgredint tots els límits de velocitat) però que després mai no s'estalvien de penjar a internet. ¿No es tracta d'una demanda de visibilitat, també, simètrica a la que emprenen quan s'emboliquen amb la lluita armada islamista? Volen fer-se veure, fer-se aplaudir i admirar, almenys per uns determinats grups que lloaran el seu martiri, a més de la visibilitat que atorga l'odi que qualsevol és capaç de convocar. L'home invisible d'Ellison sap que és millor ser vilipendiat que invisible, que parlin d'un encara que sigui malament; volen acabar “amb fama encara que infames”, com diu aquella cortesana que cita el Quixot.
Quan parlem de marginalitat parlem precisament d'això. Sabem que Merah cobrava mensualment un ajut de gairebé 500 euros de l'Estat francès, una societat que Merah tanmateix odiava, a pesar d'haver-li ofert sanitat i educació gratuïtes. Tot es pot subvencionar, però el reconeixement només pot atorgar-se d'una manera que els diners no poden subornar. Aquesta mena de llops solitaris, joves fracassats que busquen un lloc en la vida i en el món a través de gestos expeditius, molt sovint no necessiten res més que això: algú que els apreciï –ai, i els estimi…–, alguna cosa de la qual fer-se responsables, i és aquí on un ajut públic poc distorsionar més que recordar als individus el compromís que haurien de mantenir amb la pròpia dignitat i amb la dels altres.
Fet i fet és un problema recurrent; l'aculturació que sofreixen centenars de milers de joves fills d'immigrats que habiten els extraradis de les grans capitals d'Occident s'acaba traduint en una pregunta elemental: ¿qui sóc?, i la subseqüent i inevitable: ¿i què he de fer amb la meva vida? La nostra societat liberal té respostes molt vagues i massa ambigües davant d'aquests dilemes; a tots nosaltres se'ns donen eines per triar lliurement un destí i fins i tot una identitat, però l'angoixa que senten molts individus no troba solució més que en construccions mentals que tanquen el món d'una manera falsament coherent i donen un paper implacable als més influenciables, tot en un relat que no deixa cap fissura per al dubte.
L'islam confereix densitat, la il·lusió de ser algú –un guerrer, un heroi–, la realitat indubtable del reconeixement d'un plegat d'acòlits –d'iguals– i la sensació d'anar dirigits cap a un destí colossal, del qual s'és artífex. ¿Qui pot competir amb una oferta identitària similar?
És ben probable que Merah no se sentís francès ni algerià –d'Algèria provenia la seva família–, però va empassar-se la falòrnia que trobaria refugi en una identitat musulmana com la que se li proposava des de visions sectàries i altisonants d'aquesta religió. Sabem que provenia d'una família sense pare, un altre element que el fa un tòpic dins el perfil d'aquesta mena de joves seduïts per la lluita armada i justiciera, els quals, no ens enganyem, ja no només són nascuts en famílies d'immigrants sinó també joves occidentals de soca-rel. Així Eric Breininger, un jove alemany que va passar d'estudiar comerç a ser captat pels islamistes radicals, companys de feina que li van facilitar el camí per acabar a les muntanyes de l'Afganistan després de passar pel Caire per aprendre àrab. Llavors ja es feia dir Abdul Ghaffar El Almani.
Breininger llavors comença a difondre vídeos, amenaça el seu país d'origen, demana finançament, fa proselitisme, i sempre amb un rifle kalàixnikov als braços. Va morir el mes d'abril de l'any passat, en combat contra soldats pakistanesos. Uns dies després van començar a circular per la xarxa les seves memòries: El meu camí cap al Paradís. Mato, llavors sóc: i ser alguna cosa és tot el que volen.
