Santa Cristina és nostra!

Amb aquesta frase contundent els lloretencs han defensat tota la vida la possessió de l'ermita de Santa Cristina enfront de les pretensions d'altres col·lectius o comunitats. En tornarem a parlar properament. Avui, però, volem aplicar-la a la bona notícia rebuda fa uns dies del Tribunal Superior de Justícia de l'Estat –ja és gros que hàgim de donar-ne gràcies a Madrid– per la qual ha quedat clar que el terreny de la capella i l'entorn queda finalment exclòs del pla especial de Pinya de Rosa perquè no té cap necessitat de formar-ne part atès que ja està prou protegit per les lleis vigents i, sobretot, per la voluntat de l'organisme que en té la responsabilitat, és a dir, l'Obreria de Santa Cristina. No és la primera vegada que els lloretencs s'han de moure perquè no els trepitgin des de la superioritat els seus drets i costums. L'any 1778 el bisbe Tomàs de Lorenzana va fer un decret pel qual prohibia les processons que anaven més enllà del nucli urbà i, com a conseqüència, es volia carregar la processó marítima que va de Lloret a Santa Cristina. Els lloretencs el van convèncer que la processó s'acabava a la platja i que per mar no feien altra cosa que un viatge per arribar a l'ermita, a prop de la qual es reprenia la processó. El prelat va haver de callar. El 1842, en temps de les lleis desamortitzadores, es van iniciar les diligències per subhastar el santuari de Santa Cristina i les seves terres. El rebombori a Lloret fou molt gran. Van moure cels i terra –inclosa una carta a la reina mare Maria Cristina– i van buscar els documents acreditatius que calgués. No ens hi estendrem. El cert és que l'any 1848 l'Estat va acabar declarant la finca exempta d'aplicació de la llei desamortitzadora. Ara ha passat semblantment amb el famós PEIN esmentat. La gent de Lloret ha exultat de joia. Tots portem Santa Cristina a la sang i ens agrada sentir-la nostra, sense imposicions o tutelatges superiors. La satisfacció ha estat general encara que hi hagi hagut algun grupet minoritari que s'ha estripat les vestidures, ja sigui perquè es creu de bona fe els qui prediquen més perills del compte, ja sigui perquè, ideològicament, es tracta d'hereus d'aquells a qui, l'any 1936, les esglésies els feien nosa i ara han de buscar d'altres justificacions –la protecció paisatgística en pot ser una– per seguir tenint-hi l'urpada a sobre. Si Santa Cristina no seguís essent un lloc privilegiat no hi tindrien cap interès. Hi ha altres llocs per defensar i, en canvi, s'observa, sovint, un sospitós silenci.