Societat crítica

És gràcies a gent connectada i d'aquella que no en té prou amb les versions oficials o interessades de les coses que la lectura/audició o visió de la realitat pot ser realment polièdrica. Són gent que està molt amatent, té les orelles i els ulls ben oberts per saber què es comenta, i no es queden per a ells el coneixement. El millor que li passa al llarg del dia a aquestes personetes és poder-ho compartir, crear debat on i com poden. Perquè l'interessant de poder rebre informació no és escoltar i absorbir per absorbir; sinó fer-ho per contrastar i d'aquesta manera poder crear-se opinió.

Una opinió que serveixi d'alguna cosa, que ens modeli com a ciutadans. I el que seria preciós, el realment valuós de tot plegat, fóra que ens convertíssim –de nou– en una societat crítica, una societat capaç de reaccionar (amb valors) a les agressions a les persones que el sistema-entorn-realitat conforma quan, en massa ocasions, sembla que baixem d'Arbeca (i ja em perdonaran els arbequins i arbequines, als quals tinc tantes sensacions a agrair).

I és ara, després de la filosofada, aplicant-me tot el que he dit fins ara de llegir i quedar-me amb allò que m'aporta coses positives, que vull agrair que algú ahir em provoqués llegir l'article de l'Oleguer Presas a la Directa. Un futbolista que a partir dels aldarulls del dia de la vaga reflexiona sobre el sistema de no-valors que ens ha dut fins on som ara. Un sistema que prioritza primes a persones. Que assisteix indolent a la més gran retallada en pressupostos públics socials de la història de la democràcia, quan a la casa reial espanyola només se li descompta un 2 per cent del seu ostentós modus vivendi per a aquest 2011. O, com bé deia algú, parla d'estadístiques quan es refereix als suïcidis a Grècia, i de tragèdia quan es tracta de contenidors cremats. Quan la crisi, com insisteixen tantes i tants pensadors a qui m'agrada llegir, no és econòmica, sinó de valors.