Dijous sant

A voltes m'agrada dir que la meua generació més que viure a cavall de dos segles ha viscut a cavall de dos mil·lennis –que tan certa és una cosa com l'altra, tot i que no és tan òbvia–. I és precisament en el record del que era la Setmana Santa, contrastat amb el que és avui, on ho veig més clar.

Avui és dijous sant però només una part ínfima de la població ho celebrarà amb la religiositat que el món cristià atorga a aquest dia. A aquest dia i al de demà. La gent agafarà el cotxe i se n'anirà uns dies a descansar. No hi haurà mostres gaire visibles de religiositat i més aviat el que hi haurà és la disbauxa de la modernitat. El contrast escènic amb el que era la Setmana Santa quan jo era xiquet és per això esfereïdor.

Ara sembla impossible però en aquells anys, parle dels primers seixanta, era prohibit cantar. I quan dic prohibit vull dir prohibit. Als xiquets ens avisaven que no cometérem l'error d'entonar cap cançoneta, per innocent que aquesta fóra. I a casa menjàvem de règim, el que tocava aquells dies, que personalment no em feia gens feliç. I l'església era plena de gom a gom, amb un immens tapís morant tapant l'altar que em resultava especialment corprenedor i que causava un notable efecte dramàtic.

Però el que m'impressionava més a mi eren les processons. Recorde el poble paralitzat literalment al pas de la processó. Nosaltres tancàvem Ca Montes, era immoral obrir el bar aquells dies, i ens posàvem a la porta tota la família a veure passar la desfilada mentre la meua àvia Rita ens feia agenollar als xiquets. Era un món, en definitiva, que no té res a veure amb això que viurem, jo i vostès, avui i demà. Però ho dic això sense cap recança. Si era així era per causa de la dictadura i a major glòria de la dictadura. I aquella religiositat aparent, com va quedar demostrat de seguida, era en bona part de façana i irritava de forma molt particular els cristians més conseqüents, que eren els primers a saber-se manipulats emocionalment a favor d'una causa que abominaven.