La descomposició

Una de les característiques de la nostra societat moderna és la seva fluïdesa moral. Allò que abans es feia amb tot rigor, i violència, si calia, en nom d'un dogma inflexible, ara es fa en nom de la pura i simple comoditat, per la qual cosa el pur i simple interès orienta les nostres accions i valors, tal com un penell dalt la teulada gira segons el vent. I, si cal, també amb tota la violència. No és d'avui, això. A l'albada de la Il·lustració i la Revolució Industrial, cap allà al segle XVII, la nova classe burgesa –ara tots som burgesos, grans o petits– ja va considerar que la metafísica no li servia de gaire per fer diners, i va deixar esllanguir la religió encara que anessin tots a missa. I quan va fer la revolució i va crear la idea republicana, va institucionalitzar la democràcia purament com un sistema de legitimació dels mateixos diners. És clar que, en algun moment, els seus propis desastres –armistici de la primera gran guerra, Crac del 29 i Gran Depressió– li van portar problemes –una segona guerra contra l'embogit Hitler i l'embogit Japó–, però els va poder solucionar, i de fet encara hi va guanyar molt, perquè la llarga fraternitat de la Guerra Freda va portar, al cap i a la fi, beneficis incalculables, perquè va ser com tenir la maquinària de guerra en marxa durant cinquanta anys. Però noi, un cop acabada la pantomima amb els comunistes, i veient el món tot seu, ja no va tenir aturador. El neoliberalisme de l'Escola de Chicago (és un oprobi dir escola d'això) va inventar la deslegitimació de l'Estat, de manera que el “lliure comerç” entrés per tot, i la protecció de l'estat del benestar (a Europa, perquè als USA mai l'han construït) fos com més minsa millor. Tothom sap com ha estat la desregulació del món financer i la seva voracitat en el guanys, i el mateix i pervers sistema que l'alimenta, que ens ha portat a la bombolla financera que des del 2008 s'ha desinflat i ens ha dut on som: davant de la nostra màscara, és a dir, el doble que hem construït entre tots, aparentment tolerant, obert, generós, solidari, creient en la igualtat, etc.

Però la descomposició d'aquesta utopia ètica falsa que son les democràcies modernes ja ha començat. Ens empenyen països que no hi tenen res a perdre i que no s'enganyen gens sobre això, com la Xina i la Índia, i països que, un cop s'han tret de sobre les oligarquies satel·litzades pels americans, i plens de recursos propis, ens volen imitar en tot, com el Brasil i similars. I tots en la mateixa direcció: la comoditat i els diners. També a l'Àfrica hi van, a poc a poc, caminant. Ningú vol quedar-se enrere. Però aquí les coses comencen a veure's tal com son: això del progrés és només un paisatge, perquè està basat en l'aparença de la pau social que donen la comoditat i els diners. Un cop això trontolla, aquí ningú sap què ha de fer. Els governs no poden amagar les trampes per més temps, els bancs no poden amagar la profunda estultícia en què han viscut i viuen, i els empresaris clamen al cel perquè els deixin fer i desfer, això els que poden, que els altres s'enfonsen simplement. La hipocresia del govern anglès, protegint la City de Londres, on s'amaguen la majoria d'escurçons, la tossuderia germànica sobre el seu model de treball i d'economia, la incapacitat del nou govern espanyol, clarament sense idees, o la galdosa situació del govern Mas, bufetejat pel PP, clamant la sobirania i viatjant a Las Vegas per convèncer un indesitjable que ens vingui a convertir en titelles del seu fètid negoci, són mostres d'aquesta descomposició que ja està arribant a peu del carrer, que protesta amb la mateixa vaguetat d'idees perquè no sap, realment, cadascú, què ha de fer quan els drets que creia assolits i consolidats comencen a enrunar-se, a poc a poc però sense parar. Però el sistema és tan total i tan impersonal, sobretot des que està alimentat per les xarxes digitals, que no hi ha guru que ens pugui assegurar què passarà demà. El que si que podríem assegurar és que sense un sotrac ètic a la consciència no sortirem d'aquest miratge de la comoditat i els diners que ens té presos des que la burgesia va instrumentalitzar la igualtat i la democràcia per crear una societat sense valors, venent falsos valors que avui es descomponen davant dels nostres ulls. I ens ha fet a tots tan covards i temorencs que ni sabem veure que els bàrbars ens estan passant per sobre. I els bàrbars som nosaltres mateixos. Perquè també el nostre fatu coneixement tecnocràtic és només una completa ignorància, car qui no sap qui és i què ha de fer, és, en si mateix, un ignorant, fins i tot més que aquells salvatges genets de l'estepa. Ara, si em permeten, l'única feina és la sobrietat i la dignitat. El sotrac ètic. Però, de moment, no hi ha horitzó per veure'l.