Etcètera
De ‘guiris' i ‘can fangues', n'hi ha pertot
de fang
Aquesta Setmana Santa han desembarcat a Barcelona una carretada de turistes. Es nota que arriba el bon temps i el centre de la ciutat s'omple d'estrangers, o més ben dit, de guiris. Amb aquesta paraula definim el típic turista europeu que passeja Rambla amunt i Rambla avall calçat amb un parell de sandàlies amb mitjons. Són blancs de pell, com els mitjons que llueixen, i queden envermellits de seguida que posen els peus a la ciutat. També fem servir l'expressió fer el guiri com a sinònim de fer el turista, badar aquí i allà, amb la càmera penjada de l'espatlla. Però d'on ve aquesta paraula?
Guiri és un mot castellà que prové del basc. És una abreviatura de kiristinu –en castellà cristino–, que era la manera com els carlins anomenaven al segle XIX els soldats liberals, ja que els consideraven estrangers. A més guiri també significava, en l'argot castellà, guàrdia civil. El diccionari de l'IEC no recull aquest mot, però el Diccionari català-valencià-balear, d'A.M. Alcover i F. de B. Moll, sí que l'inclou com a paraula valenciana per anomenar la guàrdia municipal. “Guiri, guirigall, sopetes en all”, cridaven els nens als guàrdies per fer-los empipar, explica.
Però de qualificatius despectius també en reben
els de casa, sobretot la gent de Barcelona, que té
diversos malnoms. Entre els més coneguts hi ha
Can Fanga, pixapins, camacos i xaves.
Pel que fa a Can Fanga, és molt curiós l'origen d'aquest malnom. Ens hem de remuntar a principis del segle XX, quan a la ciutat els carrers encara no estaven asfaltats i el paviment era de sorra. Per tant, quan plovia la ciutat quedava feta un fangar i els barcelonins s'embrutaven els camals del pantalons quan sortien al carrer. L'expressió de Can Fanga la creà la revista L'Esquella de la Torratxa, quan el 1903, coincidint amb un any de fortes pluges, els redactors i els dibuixants de la revista van anomenar Barcelona “la ciutat del fang”, fent mofa de com quedaven de bruts els pantalons de la burgesia barcelonina els dies de pluja. També va ser en aquella època quan es van dur a terme les obres d'urbanització de l'Eixample, la qual cosa no va fer millorar la situació. I així va ser com Barcelona va rebre el nom de Can Fanga i, per extensió, els seus habitants.
Més previsible és la procedència de la paraula pixapins. Amb l'explosió del fenomen de l'estiueig en l'últim terç del segle XX, els barcelonins aprofitaven els caps de setmana o les vacances per agafar el cotxe i sortir a voltar. El malnom fa referència a la fama que tenien de baixar del cotxe i orinar als arbres. També es va fer famosa l'expressió camaco, molt usada en el subdialecte barceloní per expressar sorpresa i admiració, que va acabar designant també els habitants de la Ciutat Comtal.
Finalment, els barcelonins també són coneguts
com a xaves, que es refereix al parlar propi d'alguns sectors de Barcelona amb una clara influència del
castellà, que es caracteritza per eliminar les consonants sonores i les vocals obertes i neutres.