Un món feliç

Sí, les notícies no ajuden i desmenteixen els il·lusos utòpics que van poblar la literatura universal de mons feliços. Ara i aquí, el marge de maniobra és molt reduït. Els profetes de calamitats estan fent el seu agost i riuen per sota el nas. Només queden dues opcions per creure encara que vivim en el millor dels mons possibles: formar part de la “gent blaugrana” o mirar un programa de La 1 de TVE que es diu Españoles en el mundo. Si un té un mal dia i ho veu tot fosc, el millor que li pot passar en una fase de zàping és trobar-se davant d'un programa que ensenya com viuen tota mena de compatriotes en altres parts del món. Tots riuen, tots són feliços, tots estan ben aparellats i enamorats, tots porten una vida envejable. L'únic petit núvol en el cel radiant de les seves vides en aquells indrets exòtics és l'enyorança d'Espanya i dels espanyols. Una fiblada de nostàlgia que invariablement senten els que, curiosament, han abandonat el millor país del món. Això, però, no els priva de mostrar el seu benestar i l'optimisme vigorós que guia les seves vides. Els españoles en el mundo són així: feliços i optimistes. El programa és trepidant, sembla una sessió d'aeròbic. Un s'hi enganxa sense voler fins que una inesperada sensació d'embafament davant de tanta felicitat aliena et dóna força per tancar l'aparell i recuperar una mica de quietud. Superada la sobredosi d'alegria i prosperitat, un es queda aclofat al sofà, sentint el silenci i ponderant el concepte de felicitat. Hi ha una estranya barreja de reconfort i de desconcert després de l'experiència. Mig a les fosques, un s'encamina a les rutines finals del dia i, un punt atordit per tantes explosions de joia, recorda els versos savis de Baudelaire que un altre savi, el professor Llovet, va traduir així: “Feliç qui plana per la vida i, sense esforç, comprèn la llengua de les flors i les coses callades.” Procurant no fer soroll, l'home beu un glop d'aigua i se'n va a dormir.