Fins al mar
L'any 1972, els arquitectes Robert Venturi, Denise Scott Brown i Steven Izenour van teoritzar la funció visual de l'arquitectura contemporània al llibre Learning from Las Vegas. Per aquests arquitectes, el carrer principal o Strip de Las Vegas és l'expressió màxima del fet que les nostres ciutats ja no són fetes per passejar-hi sinó per veure-les a través de la finestra del cotxe o de la imatge fotogràfica. A Las Vegas la majoria d'edificis són genèrics i avorrits; en canvi, les tanques publicitàries i els cartells decoratius dels casinos i els hotels són l'autèntica joia arquitectònica d'aquella ciutat, l'element que organitza l'espai urbà. Per això, la lliçó que Venturi, Scott Brown i Izenour van aprendre de Las Vegas és que l'arquitectura i la ciutat contemporànies ja no estan determinades per les funcions pràctiques o per les característiques del territori, sinó per la necessitat de produir icones visuals que siguin fàcilment identificables.
Venturi, Scott Brown i Izenour també van observar que una altra manera de crear aquesta funció escenogràfica és a través de la forma dels edificis. Així, els casinos en forma de temple romà, de piràmide egípcia o de palau oriental de Las Vegas són un altre exemple extrem del fet que actualment la funció primària de l'arquitectura és dissenyar signes visuals i el que es poden anomenar escultures arquitectòniques.
A Las Vegas, però, hi ha hagut un canvi important des que hi van anar Venturi, Scott Brown i Izenour. Avui l'element central de la ciutat són els edificis temàtics que no només reprodueixen els gratacels de Nova York, la torre Eiffel o, com el Venetian de Sheldon Adelson, els canals de Venècia, sinó que, a més, s'han convertit en macrocomplexos on hi ha de tot: casinos, hotels, restaurants, botigues, teatres, cinemes, etc. Al Venetian d'Adelson, fins i tot hi van fer un museu Guggenheim, dissenyat per Rem Koolhaas, que després van haver de tancar. Per això, l'activitat més típica de Las Vegas ja no és anar en cotxe per l'Strip i contemplar el festival de cartells i llums de neó que se succeeixen, sinó més aviat tancar-se en un edifici temàtic i satisfer tots els desitjos imaginables en aquells espais que no s'integren a la ciutat sinó que justament aspiren a substituir-la.
La novetat d'aquests edificis és que creen l'escenografia d'un espai local. Encara que les reproduccions de Venècia, Nova York o París siguin ridícules, els nous centres temàtics mostren la tendència dominant que ha convertit allò local en un valor desitjable. Aquest èmfasi en el lloc és, naturalment, una manera de compensar l'autèntica realitat traumàtica dels nostres dies, que és el desarrelament i la mobilitat constants de la globalització.
Però l'essència d'allò local viatja perfectament com a mercaderia global, i la prova és que Adelson també ha construït el Venetian Macao a la Xina, que és el casino més gran del món i que és una imitació de la imitació de Venècia a Las Vegas. Ara el projecte de fer un Eurovegas a Catalunya inspirat en l'arquitectura de Gaudí pot afegir un altre gir a aquesta espiral d'imitacions, perquè potser es crearà una imitació de Gaudí just al costat de les seves obres reals. En aquest cas, és probable que la indústria de Gaudí a Barcelona se'n ressenti, perquè l'Eurovegas farà obres de Gaudí més espectaculars i més pintoresques que les que tenim ara. Però la competència sempre és positiva, i potser aquesta serà la manera que els de la Sagrada Família s'espavilin i es plantegin de fer el projecte genial que una vegada va proposar Joan de Sagarra quan va dir: “Jo la Sagrada Família la faria arribar fins al mar.”
