Escola nacional de dansa

Tres ballarines han quedat en primera posició al Prix de Lausanne d'enguany, el prestigiós concurs internacional de dansa. Han estat una nord-americana, una japonesa i una catalana. Aquesta darrera, Sònia Vinograd, alumna del Conservatori Professional de Dansa (Institut del Teatre), l'escola nacional de dansa de Catalunya, que és alhora un centre integrat on els alumnes cursen, amb la carrera de ballarina, l'educació secundària obligatòria.

Aquest centre integrat, continuador de l'antiga Escola de Dansa de l'Institut del Teatre, va ser creat l'any 2001 entre la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona. La primera, que la regulava en el nou marc de la LOGSE, en va assumir, de moment, el 22% de la despesa corrent, mentre que la segona carregava amb el 78% restant, de la mateixa manera que j a es feia càrrec de la despesa de la resta de l'Institut del Teatre. Vet aquí una raresa, heretada d'un passat en el qual, abolit el govern de Catalunya, tantes realitats nacionals van anar a raure a la Diputació i a l'Ajuntament de Barcelona. Una doble raresa si es mira des de la distància de trenta-cinc anys de Generalitat restablerta.

Entretant i fins ara mateix, la Diputació de Barcelona –avui tan maltractada per uns fets que li són aliens– ha mostrat un alt sentit de la responsabilitat envers l'Institut del Teatre i envers la missió per a la qual va ser creat el 1913 –l'any que ve en farà cent–, sota la direcció d'Adrià Gual i l'empara d'Enric Prat de la Riba: calia una plataforma polivalent, alhora docent, divulgadora, creativa i investigadora, que sacsegés l'escena catalana, que n'obrís les finestres i hi fes entrar els aires europeus, que la transformés en una escena moderna. Caldrà que la normalització institucional, quan arribi, preservi per damunt de tot aquesta naturalesa polièdrica de l'Institut del Teatre, aquesta identitat fundacional que integra competències educatives i culturals, i que en fa un model únic i admirat, on es produeixen sinergies mai vistes, valors afegits insospitats, i on rauen les seves màximes virtualitats de futur.

Però avui és notícia una de les quatre escoles de l'Institut, el Conservatori Professional de Dansa o escola nacional de dansa de Catalunya, dirigida per Keith Morino. Són sis cursos de carrera (Sònia Vinograd és tot just al cinquè curs), però la cosa no acaba aquí. S'hi afegeix un complement d'envergadura: la companyia IT-Dansa, dirigida per Catherine Allard, que es renova per meitats cada curs i a la qual s'incorporen els graduats de l'escola que reuneixen les condicions degudes, així com els graduats d'altres països que superen un procés selectiu al qual es presenten, per a quatre o cinc places, uns dos-cents aspirants de tot el món. L'excel·lència d'IT-Dansa és un fet constatat pel vast públic que la segueix (al Liceu, al TNC, al Mercat, al Grec...) i per la crítica més exigent. En completar l'estada de dos cursos a la companyia, els seus integrants, gairebé tots, van a parar a les primeres companyies europees. Avui, hi tenim situat un centenar llarg d'antics alumnes.

El Conservatori Professional de Dansa o escola nacional de dansa, juntament amb la companyia IT-Dansa, constitueix una autèntica història d'èxit, de les que no abunden, encara que són més de les que dóna a entendre el silenci de la premsa, tan ocupada en escàndols, desastres i truculències. En matèria de joves valors i d'escoles de dansa, el Prix de Lausanne d'enguany, lluny del cofoi o entremaliat “Reus, París, Londres”, ha instaurat un flamant “Catalunya, USA, Japó”. Perquè en prenguin nota els primitius oportunistes que encara assagen de fer mèrits denigrant la faràndula.