Legalitzar la corrupció

Una de les mesures més “cridaneres” dels anomenats “pressupostos de guerra” del govern central per tal de lluitar per rebaixar, peti qui peti, el dèficit públic és, sense cap mena de dubte, l'amnistia fiscal. De fet, el que oficialment es defineix com a “pla de regularització fiscal” o “gravamen especial”, al meu entendre, no és més que un intent de legalitzar la corrupció fiscal, amb l'excusa de la situació econòmica excepcionalment, estructuralment, dolenta que patim.

No hi ha dubte que aquesta amnistia fiscal que pretén fer aflorar 25.000 milions d'euros per tal de recaptar-ne uns 2.500 milions és una mena d'incentivació de la corrupció i un estímul per tal de “fer trampes” en un moment en què la població, en general, ho està passant molt i molt malament. A més, el govern de Rajoy es pot trobar amb la desagradable sorpresa que, per una banda, pugui recaptar 2.500 milions d'euros suplementaris i, per altra banda, perdi el doble o el triple d'aquesta xifra en la propera campanya d'Hisenda. Perquè no hem d'oblidar que aquesta opció tan antitètica representa un molt mal exemple fiscal, social i polític. Aquesta alternativa tan poca-solta de beneficiar la minoria plutòcrata pot significar que una porció important de grans contribuents, que encara paguen el que s'ha de pagar, pensin que aquest és un govern feble i molt tou amb els poderosos i que sempre serà tolerant amb els defraudadors fiscals.

Una altra qüestió que no entenc i amb la qual estic molt indignat és com és possible que la UE hagi pogut tolerar aquesta mena de pràctiques tan fraudulentes d'un estat membre de la Unió Europea. En aquest aspecte, em temo que tot plegat està relacionat amb la tolerància, el consentiment envers paradisos fiscals, un dels grans culpables de la brutal crisi que patim. Cal no oblidar, i això és una vergonya en majúscules, que en el cor de la Unió existeixen, ni que sigui d'una manera encoberta, microestats que es guanyen les garrofes amb la “gestió” del negoci brut del diner negre d'altres estats de la UE. També, en aquesta qüestió tan tèrbola de l'amnistia fiscal, els catalans en conjunt, com a víctimes del terrible dèficit fiscal que patim des de fa molts anys, hauríem de reclamar, amb més força i fermesa que mai, que nosaltres volem i necessitem –urgentment– disposar de la nostra pròpia hisenda catalana.