Els sants de la nostra època

La recent aparició de l'autobiografia d'Erik el Belga, un dels lladres d'art més importants del segle XX, ens ha regalat una metàfora lluminosa. La recepció d'aquesta autobiografia titulada Por amor al arte ha penetrat tots els segments dels mitjans de comunicació. I tant la personalitat com la singladura d'aquest home han suscitat elogis grandiloqüents entre un gran nombre de periodistes culturals.

René-Alphonse-Ghislain van den Berghe, nom de pila d'Erik el Belga, encarna sense cap mena de dubte una vida agitada. Va començar a robar des de molt petit. El seu avi matern li va ensenyar a apreciar l'art romànic i gòtic. A l'hora d'aixecar admiració entre els periodistes culturals sembla que no hi fa res que aquest lladre famós hagi estat acusat d'assassinat, hagi estat un reconegut falsificador de pintura antiga, hagi estat relacionat amb tèrbols negocis al Congo belga, hagi estat traficant d'armes, hagi saquejat mobiliari antic de masies i cases, hagi estat empresonat diverses vegades i hagi aconseguit rebaixar les condemnes judicials a costa de pagar importants sumes de diners al fisc i de col·laborar en la recuperació d'obres d'art valuosíssimes que ell mateix havia robat. Res de tot això sembla que obligui els periodistes a destil·lar entre, d'una banda, els components d'allò que s'anomena “una vida interessant” i, de l'altra, la manca de qualitat social d'aquesta “vida interessant”. Home fabulós o persona encantadora són els epítets que se li dediquen de manera unànime. En una publicació s'aclareix que actualment aquest home il·lustre du una vida plàcida al seu domicili de Màlaga, “on viu des que es va retirar de la vida delictiva”. En una altra publicació Erik el Belga apareix fotografiat assegut en el retaule del Monasterio de Piedra (Saragossa), d'on va robar una talla d'una verge de marbre del segle XV. En la pobra mitologia de la nostra època, són aquests els sants primordials: Erik el Belga, els desfalcadors, els evasors fiscals dignes d'una amnistia, els magnats que fan passarel·les benèfiques, els cacics del nostre món cultural, els rics influents que amb la seva xarxa clientelar han minat les nostres dèbils democràcies municipals.