Llegit a les parets

“99 anys sense fam amb el diner públic regalat pels bancs al món. La Unesco calcula: un any sense fam = 55.000 milions de dòlars”. He llegit això al carrer en una petita tira de paper enganxada en una paret de Barcelona. L'endemà vaig ensopegar amb un article de premsa retallat, subratllat i penjat també al carrer. No era una fotocòpia, sinó una pàgina d'El Periódico que informava sobre l'augment del salari i les pensions de militars, jutges, exministres i expresidents. Era la mateixa notícia que El Punt Avui va publicar fa deu dies (“Classes passives i també oneroses”).

Em va venir al cap la paraula dazibao, que ara ja és vella. Era el mitjà d'agitació i propaganda preferit per la Revolució Cultural xinesa, de trista memòria i nefastes conseqüències. Consistia en cartells fets a mà que es penjaven en llocs públics per promoure el debat i la participació. Però pobre de tu que et desviessis de la doctrina oficial. En realitat el dazibao no era res més que una versió particular del diari mural, que és com es coneixen els plafons on es pengen notícies, articles, cartells, fotografies, etcètera. Ha estat al llarg del segle XX –segurament encara ho és– habitual en escoles, llocs de treball, centres culturals i tota mena d'espais de trobada.

Un servidor de vostès avorreix els grafits, les pintades i qualsevol altra manera d'empastifar les parets de les ciutats. No és al cas que comento. Eren notificacions discretes, fàcils de desprendre. I cap de les dues contenia consignes ni les parides suposadament enginyoses de les pintades. Només informacions que fan pensar. En ple apogeu d'internet, el twitter i el retwitter, quan tenim més accés a la informació que mai, persones anònimes utilitzen el vell recurs de penjar una nota al carrer com qui fa sonar una campana per donar un toc d'alerta. Res a veure amb el dirigisme polític del dazibao. Són més aviat fragments d'un diari moral, amb o.