El lleure creatiu com a deures
“Un poble que no sap llegir ni escriure és un poble fàcilment manipulable”, deia el comandant Ernesto Che Guevara. I sabem que tothom ha de tenir les mateixes oportunitats, i això és el que diuen els polítics, fins i tot el Partit Popular de cara a la galeria. Però també sabem que ens enganyen, que rere cada declaració davant dels mitjans públics ens escapcen les pròpies llibertats com a persones i com a societat.
El 26 de març, la principal federació d'associacions de pares i l'Institut Cooperatiu de l'Escola Moderna de l'Estat francès van decretar quinze dies de vaga de deures, perquè els consideren inútils i reproductors de les desigualtats socials. Pares que relaten l'angoixa que pateixen els fills d'educació primària i també els pares mateixos en el seu rol a cavall entre professor de matemàtiques i policia escolar. Un 59% de francesos consideren un turment l'estona dels deures. Hi ha un argument de pes com és la igualtat d'oportunitats: les famílies més adinerades poden destinar recursos a contractar educadors particulars, mentre que els nens de famílies més humils han de conformar-se amb les escasses aptituds pedagògiques dels pares.
Recordo de petit el gran suplici de fer els deures a casa: llargues estones de diumenge a la tarda preparant exercicis de matemàtiques avorridíssims quan el que m'agradava realment era fer l'índio pels escampats del poble, anar amb bicicleta, jugar a futbol, és a dir, compartir les hores d'esbarjo amb els amics, que era una manera també molt important d'educar-nos, l'educació en el lleure, i sense monitors, hi posàvem imaginació, ens organitzàvem, formàvem equips, anàvem a caçar capgrossos, criàvem cucs de seda…, fèiem exercicis pràctics de mates o de ciències naturals, que era una manera de preparar-nos com a futurs directius o tècnics especialistes en els camps de les ciències o les lletres.
La rebel·lió promoguda a França és un toc d'alerta que es pot generalitzar a altres països, i també a Catalunya. No posar deures als nens de primària, però, implica més complicitat familiar: que la mainada no s'estigui tancada a casa jugant amb la play o mirant la tele, que realment facin autèntica vida educativa també fora de l'escola: parar i desparar taula, començar a aprendre a cuinar, conversar, coses tan bàsiques que a vegades de tan òbvies oblidem. I si volem educar en la igualtat d'oportunitats, aleshores cal que els responsables de l'educació reformulin programes de reforç destinats als alumnes amb més mancances d'aprenentatge, precisament per evitar el malanomenat “fracàs escolar”.
Un poble que no sap llegir ni escriure certament és un poble fàcil d'enganyar, i l'administració, el govern i tota la societat tenim el deure i la responsabilitat d'evitar-ho, i tenim recursos propis a l'abast per fer-hi un gir de 180 graus. Només ens cal l'actitud vocacional imprescindible perquè puguem gaudir d'una educació justa, amb les mateixes oportunitats. Els nostres nois i noies d'educació primària al segle XXI saben llegir i escriure, però potser els manquen estímuls i també creativitat, que han de venir dels models educatius renovats que hem de promoure, sense els quals les famílies més febles, més vulnerables, patiran més encara els embats ineludibles d'aquesta crisi. Una crisi que hem de reconvertir en oportunitats per combatre tantes desigualtats i viure en un món més just i solidari.
